La Papallona

Coneixia per boca de l’autor, abans, com qui diu, de que aquest posés la mà a la ploma per escriure-la, l’argunent de La Papallona; vaig anar coneixent, a mesura que els anava escrivint, molts dels capítols de la mateixa; i a pesar de tot, quan l’he tinguda impresa al davant; quan he hagut llegit, en lo primer capítol, la descripció de la Rambla de les Flors i entrades del Mercat de Sant Josep a les primeres hores d’un eixerit matí d’Abril, i he reanusat mes intermitents relacions amb la senyora Pepa, la manifassera mestressa de la casa de despeses del carrer d’en Roig, i amb la Madrona, la vulgarota dona de poble, tan ruda de formes com santa de cor, que té en sa casa com una altra filla a la simpàtica i desgraciada Toneta; quan m’he trobat iniciat altra volta en los secrets d’aquell dolorós idil•li que texeixen l’Amor i la Mort i amb que enllaçen a la Toneta i a l’esbojarrada Papallona, no he pogut resistir a la temptació de llençar-me de ple a la corrent dels aconteixements, i he seguit darrera dels actors, sentint, plorant, rient, sufrint amb ells fins a arribar a la catàstrofe final, tràgica solució d’un conflicte que crearen la lleugeresa i la passió posades en contacte, i que la fatalitat havia anat empenyent per una baixada que no podia acabar sinó en l’abisme.

I és que l’interés que desperta La Papallona no és l’interés d’escamoteig de les novel•les únicament d’intriga que fan ballar cubilets davant de la imaginació i perden tot l’atractiu així que aquesta ha trobat la clau de l’enigma. L’interés que inspira La Papallona és més intens, més trascendental. No és la curiositat, exclusivament, la que entra en joc. Hi entra amb ella altra facultat superior i d’impressions més durables, la facultat moral del sentiment, i amb aquella i amb aquesta, la facultat reflexiva, la qual veu en els incidents de l’obra un dels tants episodis de la vida que revelen l’existència d’un desequilibri, d’una anarquia fonamental en la constitució humana, i que exigeixen, baix pena d’admetre irritants injustícies providencials, alguna cosa més que cinquanta o seixanta anys de miserable vida en el nostre infern.

¿Per què la Toneta, amb son temperament apassionat, ardent, nascut de les grans emocions del drama humà, ha de caure en mans de La Papallona? ¿Per què en Lluís, jove, enardit per la indomable fogositat de sa sang primerenca, malcriat per ses fàcils victòries, endolentit per la vida alegre d’estudiant que aletarga la bondat nativa de sos sentiments, té d’interposar-se al pas d’aquella infeliç òrfana, i ser, sense voler, per inexperiència, per misteriosa impulsió de sa naturalesa fisiològica, per atordiment, la causa de la desgràcia de la infeliç víctima? ¿Per què aquell conjunt de circumstàncies vulgars, de cada dia, que els posen a la vista, quee ls aproximen, que els junten, que els confonen en l’abraçada d’un plaer criminal, per separar-los després, per allunyar-los un de l’altre irremisiblement? ¿Per què aquella reconciliació postrera ve quan ja la ruïna està consumada i la victòria de les lleis del sentiment se torna derrota per la superposició de les lleis de la patologia? Tristos problemes de cada dia i de cada moment que la vida planteja als ulls dels esperits reflexius, enigmes misteriosos d’aquesta terrible esfinge que es diu Naturalesa i que devora a cada pas a tantes Tonetes i grava el dolor amb lletres de foc en el pit de tants Lluïsos.

Aquesta, aquesta és la novel•la que queda, la veritable novel•la, la novel•la que és un capítol de la història de sempre, la novel•la de l’ànima, aquesta que és alguna cosa més que el joc retòric d’una imaginació fecunda, aquesta que pinta la humanitat com és, sense exageracions optimistes ni pessimistes, aquesta que busca les lleis de sa inspiració en la veritat, rectament sentida, exposada com ella és, i colorida i encesa per l’ànima del autor que hi busca i troba, per intuïció de sa sensibilitat, els elements morals i els elements estètics que fan vibrar la sensibilitat dels altres.

L’acció de La Papallona no serà, no és rigorosament històrica, com cas concretament succeït, com cas localitzat; però tots sos elements actius són certs, rigorosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen i viuran; los coneixem; són figures de carn i ossos amb les quals encaixem cada dia la mà, i que sota sa màscara indiferent passegen pel nostre costat els vicis, les passions, les debilitats que ostenten llurs similars en La Papallona, i qui sap si els grans d’un rosari de dramàtiques històries com el que passes, entre tots, els personatges d’aquesta novela. Hi ha més: fins les dues situacions culminants de l’obra, els que venen a ser finals de son segon i tercer acte, la terrible escena de l’enterro del nen d’en Castellfort i la nova manera d’acostar a última hora als dos protagonistes per preparar la reconciliació final, no tan solament no tenen res en si mateixos de inverossímil sinó que les inspirà a n’Oller –i és un secret que ell no ha de tenir inconvenient en que es faça públic– la lectura de dos succeïts anàlegs contats respectivament per dos periòdics.

I observi’s la conciència amb què l’autor els prepara i els justifica ja de lluny, no per medi de la pintura de costums d’excepció que facen naturals les dues aventures, sinó per l’anàlisi expositiu dels caràcters dels personatges que en elles han d’actuar.

Dic dels caràcters, i ¿per què no afegir dels temperaments? Perquè hi ha que observar que per medi de La Papallona fa sa primera aparició en la novel•la catalana, i potser no gaire més que la segona en la novel•la espanyola en general, l’escola naturalista francesa iniciada per en Balzac, portada a son grau culminant per Flaubert, sostinguda brillantment per en Daudet i exagerada per en Zola i sos satèl•lits. El criteri naturalista, l’estètica naturalista, apareixen en La Papallona, no ja sols en els procediments literaris de confecció, sinó fins en les fonts superiors de concepció i vivificació dels personatges.

Hi ha el naturalisme en els prcediments d’una manera franca. La distribució en quadres, cada un d’ells formant en certa manera cos apart, i encadenats tots per la unitat superior de l’acció; la importància concedida al element descriptiu sobre el narratiu, importància que no ens planyem perquè no és exagerada pel general i perquè fa de la novel•la una exactíssima pintura de nostra ciutat; tot això és naturalisme pur. Hi ha el respecte a la veritat, veritat que no per ser vista per uns ulls que enfonsen la nineta més endins que els ulls dels vulgo, deixa de ser veritat, com no deixa de ser-ho perquè la sensibilitat de l’actor donga als aconteixements una vida i un calor que no tindrien, considerats per gent menys ben dotada. Perquè, –i donguessem llicència per aquest parèntesi,– l’art precisament consisteix en això. Si

las cosas son del color

del cristal con que se las miran,

l’objecte de l’art es fer-les mirar, mercè al cristall que l’artista hi posa a sobre, de tal manera que surtin a fora els elements superiors que viuen sepultats en ses entranyes, de tal manera que surtin els elements estètics, els elements d’alta moral que inclouen, inaccessibles a l’inspecció directa de la majoria dels homes i que l’artista de debò fa brollar vigorosos amb la vareta de Moïsès de sa perspicàcia genial. Això explica que un paisatge pintat sia molts cops superior al mateix paisatge vist en la naturalesa. L’artista hi ha trobat una nota, una impressió, un punt de vista que el profà no sabia veure-hi. ¿Hi era? Aquí està el gran misteri de la filosofia, misteri que la ciència no ha de descobrir.

I feta aquesta digressió i exposat aquest principi que, si no fos oblidat, acabaria moltes dissensions escolàstiques, seguim parlant de La Papallona i fent notar la presència en ella d’altres elements qual intervenció en la novela contemporànea és deguda a la escola naturalista.

En l’antiga literatura dominava el caràcter, estudiat en sos lineaments generals, en sos fenomens típics: més que persones, les figures eren personificacions, una espècie d’al•legories; més que l’heroi eren l’heroïsme; més la virtut que el virtuós; més que el viciós el vici. L’algarada romàntica acabà d’exagerar el sistema penetrant a veles esteses en la convenció, bellíssima moltes vegades –no siguem ingrats,– però convenció al fí. Avui impera el casuïsme.

Ja no és la virtut, ni el vici, ni l’heroïsme, com no és tampoc el virtuós, el viciós o l’heroi el tipus de la literatura de ficció: avui és un virtuós, un viciós, un heroi, determinats, concrets, inconfundibles, influïts per tota aquesta sèrie de circumstàncies que en la vida real conformen la personalitat de cada individu, i que en la mateixa vida real el porten en cada moment, en cada situació, a obrar d’una manera determinada i no d’una altra. L’edat, la posició social, el medi ambient, l’ofici, el temperament de cadascú són, no hi ha dubte, altres tants factors que obren d’una manera eficacíssima sobre cada entitat moral, i que, sense cohibir en absolut la llibertat de ses accions, l’oprimeixen en molts casos tan apretadament que no sens un esforç extraordinari logra la voluntat sustraure-s’hi. No sostindrem pas, naturalment, que les antigues escoles ne prescindissin en absolut; sempre l’humà s’imposa a l’home; però sí que si ho tenien en compte en el resultat, no l’hi tenien en la indagació narrativa de les causes d’aquest mateix resultat: no descomponien com se descompon ara, i a l’estudiar les peripècies psicològiques que sufria la voluntat, consideraven el cervell de les parets del crani endintre, i les sensacions en la manera immaterial d’operar sobre el ser anímic. Avu la fisiologia té en l’evolució dramàtica la part que li correspon; la vida exterior pròpia i reflexa és considerada en el que val; els caràcters són al mateix temps temperaments: ànimes que viuen dintre d’un cos, el qual obra sobre aquelles amb acció poderosa. D’aquí la importància donada a la descripció, a la caracterització local i personal; d’aquí tota aquesta exuberància de detalls que distingeix a la escola naturalista, que s’exagera moltes vegades, però que en el fons és lògica, i té sa raó de ser com a clau d’aconteixements que d’altra manera no resultarien justificats.

Al llegir La Papallona comprendrà el lector la pertinència de les consideracions exposades, veurà com hi ha tot el que, en termes genèrics, i potser per genèrics confosos, acabem d’explicar. D’aquí la novetat d’aquest llibre, d’aquí la importància que entre nosaltres revesteix, d’aquí el valor que té en l’actual moment literari i que no hem de ser nosaltres els qui escatimem.