La patata

No he donat el meu cor ni sóc cara o barata.
Si es podreix a les mans, què puc fer-ne de nou?
Al racó més tot sol hi ha una amorfa patata
que m’ensenya com grilla, que tot gira i es mou.

Seré fina o abjecta, seré rude o subtil;
tant si faig o desfaig, no vindré a consolar-te:
no seré allò que vols ni de preu ni d’estil,
que ser un cos o ser crossa, enderroca i afarta.

Que ho entenguin per fi els parents i els senyors:
puc fer d’ocell, de peix, de microbi o de mul,
puc ser el món que tremola, puc ser el clot de les pors,
prò no el nom que m’imposis ni a la cara ni al cul.

Que vinguin ficcions ben arran de la vida,
que, així, encarcarada, ennuega i remata.
Com que esteu avesats a contreure’ns la mida,
em declaro deforme i he triat la patata.