La pubilla del Vallès

ADELA: Detingui’ls.
PEP: Què hi ha de nou?
ROSETA: Arribes a bon punt, Pep.
A DELA: És que van a desafiar-se.
PEP: Alto, senyors. Com s’entén!…
(Detenint-los.)
LLUÍS: És que si a vostè l’insulten…
ENRIQUE: Después ho ventilarem.
ADELA: Ai, Pep, Déu me l’ha portat!…
PEP: Al costat d’un angelet.
ROSETA: Quin mal punt!
ADELA: No hagués vingut!
LLUÍS: Pues no faltaria més!
PEP: Volen jugar que adivino
la causa d’aquest tropell?
Tot és qüestió de faldilles.
Qui més hi fa, més hi perd!
LLUÍS: I bé, què vol dir?
PEP: Jo, nada.
Que és el cas molt compromès.
Vostè vol a la Roseta,
i vostè la vol també. (A Enrique.)
ENRIQUE: Jo no he dit…
LLUÍS: Ni jo tampoc.
PEP: No m’ho neguin, jo ho conec…
I si ho hem de dir-ho tot,
jo també, ben pregadet…
ENRIQUE: Vostè?
ADELA: Què diu?
ROSETA: És un plaga!
PEP: I alante sempre, Josep!
Ara ve la gran sortida.
Jo l’estimo fa molt temps
el seu padrí me la dóna,
m’hi caso i queden corrents
sense res de desafio.
ROSETA: Noi, tu beus molt a galet.
PEP: Si jo ho tinc tot arreglat!
Entren PAU i FLORES.
PAU: Bé, home, bé, ja en parlarem.
(Contestant a Flores.)
ENRIQUE: Senyor Pau.
PAU: Hola, senyors!
FLORES: Entonces esperaré.
RAU: Què hi ha de nou per la vila,
que veig aquest gran concert?
PEP: Trencant les vostres raons:
parlàvem de casament.
PAU: I això, noi?
ROSETA: Deixi’l estar!
PAU: Alguna cosa en sabrem.
PEP: Pau, vós teniu una néta,
fresca com un matonet.
PAU: I bé, fins aquí què hi ha?
PEP: És que tots tres la volem.
Vós sabeu com hem quedat…
PAU: Sí, noi! Em sembla que drets.
LLUÍS: Senyor Pau, vostè recorda…
PAU: Prou! Si tinc un cap més ple!…
ENRIQUE: Res dec dir-li, senyor Pau.
PAU: No s’amoïni, Enriquet!
ADELA: (Noi, porta’m a l’envelat,
que aquí estic fent mal paper.)
PAU: No et queixaràs pas, pubilla!
Ben mirat, aquí són tres,
i anyadint-hi el senyor Flores,
formen els quatre angelets
per portar el teu tabernacle!…
Bé, vamos, això fa ple!
No és cas de fer-ho a palletes!…
Tot són gent d’antecedents…
Perquè si mirem don Blas,
i examinem en Lluïset,
i una guinyada a l’Enrique,
i un cop de vista a n el Pep…
Un no sap què decidir.
Bé, noia, què t’apareix?
ROSETA: Jo, padrí? Què vol que digui?
PAU: Tu sabràs lo que et convé.
ROSETA: Ja li he dit aquesta tarda…
PAU: Que has mudat de pensament?
ROSETA: La primera inclinació…
PAU: Vamos, vols dir 1’Enriquet.
LLUÍS: Com s’entén!
ENRIQUE: Só el més ditxós!
PEP: Pau, no m’havíeu promès?
LLUÍS: Roseta, no m’ho pensava!
ADELA: Enrique, finges molt bé!
ROSETA: Jo, senyors…
LLUÍS: Vostè, Roseta.
PEP: Noia, tu m’has deixat fred!
ADELA: Anem luego.
PAU: Poc a poc.
FLORES ()
LLUÍS: Jo em venjaré.
ADELA: Quin desengany!
PEP: I van quatre!
PAU: Callin! N’hi ha un vagó ple!
ROSETA: No hi ha motiu d’enfadar-se,
que al fi, só molt conseqüent.
L’Enriquet fa temps m’estima,
i el seu carinyo he comprès.
Si he recollit una flor,
i si ab tots he estat atent,
és que m’agrada complir
ab amics i forasters.
ADELA: Has estat molt reservada…
Vostè molt fals, Enriquet!
ROSETA: Noia, els secrets de l’amor,
van de promès a promès.
ENRIQUE: Adela, hi ha diferència,
entre broma i casament.
PEP A mi, no em ve res de nou.
cada any passa el mateix.
PAU: Fas de bon acontentar…
ROSETA: Per ‘xò sempre amics!…
PEP: S’entén!
PAU: Bravo, noi! Aixís m’agrades!
PEP: Prou que mos la camparem!
LLUÍS: No es pensin que, a mi, em sorprengui,
són intrigues de poblet,
i un està fet a aventures,
ja saben que só gat ven.
I sobretot, Barcelona,
és de noies jardí immens,
i perquè perdi una rosa,
no m’han de faltar clavells! […]