L’abre i el nen

L’arbre i el nen miren enlaire,
busquen amunt, per créixer.
Ho deia Hölderlin,
el mateix que va escriure que no sabria
com fer-s’ho per trobar el solellet,
les ombres de la terra, quan fos hivern,
quan les tanques s’alcessin, mudes i fredes,
i els penells grinyolessin al vent.

L’arbre i el nen miren enlaire, es busquen
en la forma perfecta.
Tant l’arbre com el nen, però,
ja sabem com seran.
L’arbre hi està d’acord: mai l’àlber vol ser freixe,
la noguera, xiprer.
El nen, però, vol més. O vol ser diferent.
Però el fat és així de decidit.
I, a més, insubornable.