L’aroma d’arç II

13 d’octubre (1939)

A la tarda visito la catedral. Era deserta, en aquella hora. Algun ciri brillava en els altars laterals, en la grisos immensa. Al claustre hi havia sarcòfags buits, imatges mutilades. Però també llorers, truanes, una quietud vegetal cenyida de pedres i de segles.

20 d’octubre (1939)

A mitja tarda surto a prendre l’aire. Entro un moment a la catedral, després d’admirar aquella façana en què els segles han donat a la pedra una curiosa maduresa de color, una delicada harmonia dels ocres, el gris, el lila, el negre: del ferro i la mel, de l’or vell i la perla.

29 d’octubre (1939)

A migdia oeixo missa a la catedral, amb la Josefina i les nenes. Quina riquesa d’ocres i grisos en el sol tardoral!

20 de novembre (1939)

Amb l’Albert visito mossèn Serra i Vilaró. M’explica com va descobrir, en un altar de la catedral, unes pintures gòtiques de principis del segle XIV, precisament les mateixes que jo vaig admirar ahir, amb la Josefina, per primera vegada, i que ens van sorprendre i meravellar. Em regala una fotografia d’una de les figures. És una santa docíssima, amb un llibre a les mans. Diu que la Verge de l’altar major (del segle XV) té un gran valor artístic, i també la del pòrtic, del segle XIV, però no la del claustre.

22 de novembre (1939)

En companyia de mossèn Serra i Vilarò visito la catedral i les ruïnes de Santa Tecla la Vella (la catedral primitiva). Veig el fragment del magnífic retaule que, segons alguns, és del Mestre de Sant Jordi. Admiro una mitra de l’arquebisbe Solivella, del segle XIII, trobada en el seu sepulcre per mossèn Serra. És de seda vermella, amb unes figures brodades amb fil d’or, representant la dextera Dei i el martiri de Sant Esteve. Veig la «capella dels sastres», obra de Mestre Eloi (segle XIII) i em meravello davant el retaule de pedra policromada de l’altar major, de Pere Joan (s. XV) i el sepulcre de l’Infant Joan d’Aragó. La figura tombal és d’un realisme que impressiona. Diríeu que aleteja en aquell rostre l’últim somriure de la vida (el somriure de la mort), i el marbre imita perfectament la barba mal rasurada (s. XIV); l’Infant morí el 1334.

7 de setembre (1974)

Des de la terrassa del restaurant, a Tarragona, miràvem la mar blava, fulgurant, amb tremolors de llum contínuament renovades i alegres, toujours recommencée. A la tarda hem anat a la catedral. El guia era un home força preparat, que havia conegut mossèn Serra i Vilaró, i l’ha citat diverses vegades. Veiem els tapissos —Arras, Tournai— de la sala capitular i els 40 del museu (dels quals només és esplèndid un d’Arras, s. XVI). Torno a admirar l’estàtua de l’Infant Joan, fill de Jaume II i Blanca d’Anjou. Contemplo llargament aquell somriure que l’escultor deixà en el rostre jove de l’arquebisbe, un somriure enigmàtic, com un perfum de la vida flotant encara en la mort.