Laura a la ciutat dels sants

Contràriament d’en Pere, a qui l’amor reconciliava amb la uniformitat metòdica de la burgesia comarquinalenca, la Laura va recloure’s en ella mateixa. Els matins sortia d’hora per no trobar ningú, mal hagués glaçat la nit abans. Quedava abstreta en el silenci flairós d’encens del temple, brescada pel corrent llunyà, profund, de les sensacions, cada vegada una mica més concretes a mesura que s’acostava al punt de maduresa del sentiment que s’obria camí.

Eren els darrers dies de març, cap al terme de la Quaresma; el vent esfilagarsava la boira, duia ençà i enllà de Collat Negre tot de monstres de núvols feixucs; el tro bramulava a l’indret del Pirineu; feia sol a claps. La Laura anà submergint-se en un altre cercle d’estats menys vagues; l’envaí un gran entristiment. De sobte va pesar-li la buidor de la seva vida i percebé la sospita d’una irregularitat. S’adonà de la tirania del pensament fix amb obstinació en un sol ésser, en aquell Pere Gifreda que omplia d’encís una hora o dues de totes les seves tardes, mentre que la resta del temps sols li era bo per a enyorar l’absència d’aquell home i per a comptar les enormes estones que faltaven per a veure’l novament. A les sis, quan ell entrava i seia a la cadira, en mirar la

Laura amb ulls encantats en aquell moment deliciós que creia impossible com un somni per a ella ja era una minva de l’estona total de veure i de sentir en Pere. El sol

fet d’entrar ell, per a la Laura volia dir haver passat, haver perdut el segon terrible i meravellós que precedia l’arribada del visitant, moment fugitiu de res, però que provoca totes les angoixes, totes les delícies de l’espera i que la Laura hauria d’enyorar vint-i-quatre hores més.

Coincidí aquesta pertorbació del seu esperit amb un sentiment, d’enuig a la primera, de repugnància després, més tard d’horror físic per en Tomàs. Aquell home sense caràcter se li anà dibuixant com un ser inconseqüent, d’una immoralitat innata com només podrien contenir-la aquella profusa mena d’individus que moltonegen per les cinc parts del món. Si la Laura hagués tingut la grandesa de saber sacrificar, com qualsevol esposa normal, la pròpia independència amb el fi de mantenir-se inflexible en el deure que la tradició li imposava, s’hauria anul•lat per reduir-se a mida del gruix moral d’en Tomàs. Potser en ell, primari com era, hauria pogut perdurar un mínim d’il•lusions per a la seva dona, si més no les estopes que era a casa. Però l’esquivesa de la Laura, l’atmosfera d’indiferència que voltava aquella dona que seia a taula amb l’atenció absent a la presència del marit i de la cunyada, encara va deprimir més l’home; l’allunyà sense greu, puix que la indiferència d’ella significava un augment de la llibertat d’ell.

Tot i així, les rares hores de convivència eren una tortura per a la Laura. Tant com més ella s’exagerava la importància espiritual d’en Pere, més distant i desfocat veia el marit. I ell volia un fill, un hereu. La Laura sentia repulsió d’aquell estrany, d’aquell enemic refiat en el seu dret d’espòs, sense la menor exigència envers ella.

Tot d’una deixà d’acudir al confessionari del pare Comerma. Defugia la penitència, perquè començava a sentir-se responsable d’aquell corcó sense nom, inconfessable, que se li apoderava de la voluntat. La seva manera d’anar i venir pels carrers de Comarquinal tenia una vaga semblança al vaivé neguitós de les feres engabiades. La gent es tombava a mirar-la amb la piadosa estranyesa de qui observa una anomalia.

Ella no veia ningú, enterbolida per la passió naixent. Les tardes de boira es decantava a l’ampit del pont per veure passar l’aigua grisa de la riera; caminava vora els marges a punt de reverdir. Li agradava refugiar-se del gran vent de març en la tebior serena de la Catedral, pro-funda d’ecos, de silencis, de penombres gòtiques. Enllà dels finestrals, passaven els núvols duts pel vent. Li feia l’efecte com si tot el temple, transformat en una nau prodigiosa, es cabussés entre les ones irreals d’un mar de somni; fins en sentia vertigen. Aclucada d’ulls, el cap endarrera i les mans agafades al banc, li semblava com si s’enfonsés en l’abisme de tenebres, ella i totes les columnes, els altars, els canelobres i les imatges santes. De seguida la llum encenia gloriosament el rosetó central i el vaixell pujava cel amunt, com si s’emportés la Laura d’aquell abisme ombrós, cap a unes altres terres més serenes, sense conxorxes de cunyades i oncles, ni marit, ni somriures, ni pecats, on podria seguir converses amables, lliure de fatiga, i estrènyer la mà a qui us ofereix llibres i diu, amb veu tranquil•la, sense invectives dissimulades

—Avui sí que tornaria a escoltar aquell fragment d’ahir tarda. Fins aleshores no vaig fer-me’n ben bé càrrec.

I sense adonar-se’n, en recordar aquella veu greu i neta, la Laura no pot estar-se de sospirar:

— Pere!

S’estremeix com si algú d’allí prop hagués dit aquell nom i li descobrís un secret.