L’avet

Ets vulnerable. Un avet que viu en un balcó.
El test, amb crueltat, t’obliga a recordar l’anonimat
en mig del verd extens.
I la glòria fugaç de fàtues lluminàries nadalenques,
encimellades ermes tan feblement gaudides, amb desig
i amb regust de pecat.
I qui sap si ara plou perquè tu vols plorar, perquè
el clima i l’amor podrien ben bé ser part de la mateixa
cosa. Del mateix trencaclosques de núvols que es belluguen
i ballen d’una muntanya de tons blancs a l’altre, desfent
la feina feta. Del paisatge esvaït d’una aquarel·la
que va pintar l’infant que imaginem que érem.
I si ara plores no és perquè plogui amb ganes
gotims madurs d’estiu que esvaeixen colors,
sinó pel somni que has perdut: somniaves que plovia.
I perquè, malgrat tu, agraeixes la vida.