L’enxaneta

La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant lo castell s’enfila,
i a l’entorn cridant s’apila,
per aguantar-lo, tothom.

—Amunt va! — I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots,
ja sols hi manca el xaneta
que abraça a sa mare inquieta
estremint-la amb sos sanglots.

—Amunt fins al cel! — febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa, l’empeny,
i mirâ’l no gosa;
i el nen va pujant, pujant…

Ja és dalt; i el pobret somreia
quan la torre cau d’arrel;
i encara al morir se’l veia
com, alçant los braços, deia:
—Sí, mare: amunt amunt fins al cel! —