Les Albaredes

Finalment veiem unes cases, al fons de la vall. El silenci és absolut, en aquest racó dominat per les serres de cada costat i una muntanya alta i cònica que es diu la Cogullada, nom exacte, perquè cogulla vol dir caputxa de frare. Arriba la primera casa de les Alberedes. Es un petit carrer, set o vuit cases, només. N’hi ha d’altres una mica més amunt, en un altre mig carrer, i una ermita. Han crescut els herbots pertot arreu i algunes portes són obertes. Les han deixades obertes, les ha forçades algú? Els interiors són humils, petits: l’entrada, l’escala estreta que puja al pis de dalt, l’estructura tradicional de la casa rural en una versió pobra. Ningú.

L’any 1960 hi havia aquí trenta-un habitants. Em diu Carles Monferrer que fa uns tres anys va marxar 1’últim home que hi vivia, quan va morir la seva dona. I que hi havia hagut escola, a les Alberedes! Hi anaven els nens d’aquestes cases i els qui baixaven de les masies dels voltants, del mas Nou i del mas Vell, del mas de les Monges, del mas de les Marrades, de les cases de Sant Joan, del mas de Morraja… Aquest barranc recòndit on hi ha les Alberedes és la línia de frontera entre Aragó i el País Valencià, i els pobles més propers queden lluny i enlairats, de manera que s’entén que aquesta vall profunda constituís un nucli propi de relació. Els masos també es deuen haver despoblat.

Avanço pel carrer de les Alberedes, molt a poc a poc, per no dur-me un esglai si de cop surt una vella en una porta, però el silenci es va fent cada vegada més compacte, aquí no es mou res, fins i tot no hi ha ni mica de vent en aquesta fondalada. Les fulles dels xops semblen d’acer, rígides.

Tafanejo, des de la porta, les cases que són obertes. Les parets suades pels anys, les bigues tortes, els graons gastats. I de sobte en una casa hi veig algun moble vell, però també les capses de plàstic que es venen amb ous, dues culleres i un ganivet sobre la taula al costat d’un plat, un paquet de frenadols per als refredats… I a la paret un espectacle que m’impressiona: set o vuit fotografies enganxades. Una nena vestida de primera comunió. La foto d’una àvia, d’un avi… Tres generacions d’una família. Aquestes cares, aquests posats, encara són aquí, a les Alberedes. No han fugit. Continuen, per sempre, mirant el fotògraf, que potser els va dir: somriguin una mica. Havien anat enganxant les fotos l’una al costat de l’altra, com aquells homes posaven les pedres dels murs del camp, i ningú no les ha arrencades de la paret. Com és possible? ¿Com és que aquestes fotografies no van marxar d’aquí amb l’última persona que va abandonar la casa?

Per un instant em torna l’angoixa de pensar que hi pot haver algú, encara. Que potser algú ha mort aquí sense que ningú ho sabés. Em decideixo a pujar l’escala, estreta, dreta, curta. Hi ha una habitació amb un llit, un llit relativament modern. I damunt del llit, la roba. Un llençol i una manta regirats, com si algú s’hagués llevat avui mateix. I un portamonedes de dona. I un armari amb la porta mig oberta. L’obro una mica més. Hi pengen dos vestits femenins, dos vestits de colors clars que em semblen de noia, protegits per plàstic transparent. A punt de posar en algun cos que ha desaparegut. Em sento el cap insegur, com si flotés. Per què hi és tot això, aquí? Per què ningú no ha buidat aquest armari, per què sembla que qui vivia en aquesta casa hagi de tornar ara mateix, pujar aquesta escala i dir-me: què hi fa vostè, aquí?

Tinc ganes de respirar, surto del dormitori i torno a baix. Aleshores m’adono que a terra hi ha una caixa gran plena de papers de tota mena. Una escriptura de propietat… Una casa comprada per dues mil pessetes, el paper de la notaria, els segells, les signatures. Recullo alguns d’aquests papers, me’ls miro. La còpia d’una denúncia presentada al jutjat per problemes de terres, em sembla, contra uns parents… Papers i papers barrejats, estampes, cartes, impresos, segurament la part escrita d’una històri familiar. Una llibreta espiral de tapes blaves, destenyida, amb taques d’humitat. L’obro.