Les closes

…per la porta mig oberta m’arribaven les veus dels meus pares, clares en el quietíssim silenci de les nits de Vilasirvent. Es devien pensar, és clar, que jo dormia, perquè no havia fet cap moviment; parlaven de mi i això encara em va fer parar més l’orella : vaig sentir com la mare deia que li sabia greu separar-se al¬tre cop de mi; de fet, havia estat el primer estiu que jo l’havia ajudada amb certa eficàcia i s’havia sentit acompanyada per mi.

—A més —afegí— trobo que l’Adelaida ja es fa gran i tinc por que la teva mare l’aviciï massa; estic segura que li ho consent tot.

El pare, amb veu ensonyada, mig rondinaire, mirava de tranquil•litzar-la, però la mare reprenia la seva cançó, ara amb mots que em van deixar esborronada.

—No t’ho prenguis malament, Andreu, però no sé si la constant influència de l’àvia serà prou bona per a la nena.

—Què vols dir, Carmeta?

—Bé, ja saps de què .parlo… la teva mare va fer en¬raonar molt al poble i força gent deia que s’entenia amb en Miquel Comellas, els primers anys de vídua…

—Vaja, doma —la veu del pare tenia una nota d’im¬paciència— sembla estrany que et creguis totes les en¬raonies que corren pel poble! Mira, estic cansat, deixa’m dormir i no en parlem més; la mare és molt respectada a Bellvís i t’asseguro que la nena aprendrà molt al seu costat i al col•legi de les monges, encara que no tant com jo voldria; sempre més que ací, que les nenes no apre¬nen res de res a l’escola.

No vaig sentir res més que un sospir de la mare, primer, i després, gairebé tot seguit, el bleix del pare, que ja dormia; en canvi jo estava desvetllada com mai. L’àvia era el meu ídol i no podia sofrir que me la toques¬sin. Vaig sentir un rampell irracional d’ira contra la mare, pobra, i recordo que pensava : «la mare vol que em que¬di aquí per ajudar-la; per això diu aquestes coses i tam¬bé perquè té enveja, perquè l’àvia encara és més bonica i molt més elegant que ella». Aquest pensament em portà una certa pau i al capdavall em vaig adormir, però l’en¬demà, en despertar-me més aviat que de costum, a l’hora que sovint es tenen idees lluminoses, vaig decidir que aniria a veure la Serafina i li faria explicar si era veri¬tat que al poble deien «allò» quan l’àvia era jove. Per a mi aquella acusació, que ara et deu fer somriure en llegir-la, als tretze anys i amb els prejudicis i l’educació rebuda a les monges, era un afer greu i el volia aclarir, naturalment a favor d’ella. Em descuidava de dir-te que en Miquel Comellas havia estat força temps, fins que morí, el seu administrador.

Havent esmorzat vaig anar, tal com havia pensat, cap a casa de la Serafina major; no sé si és la mateixa casa on ara viu la seva filla, però aleshores era la casa del poble que m’agradava més. Per començar, era l’única que es trobava al capdamunt d’un carrer que feia una mica de pujada, perquè tota la resta del poble és plana com una mà, llevat de la minsa elevació on hi ha l’església. Era a tocar de la Vinya de les Costes. Recordo que al davant hi havia un veritable jardí : no pas figuerasses, o quatre geranis o unes quantes dàlies com en les altres cases que jo coneixia, sinó un jardinet amb boixos reta¬llats d’estranyes formes, amb mates de romaní florit, ro¬sers, roses místiques, i cactus nans i clavells de pastor que havia aconseguit avivar a la pendent. Gairebé no es veien les pedres de la vella façana, cobertes per una gran mata de petúnies aèries, que s’enfilaven més amunt de la porta, totes florides de corol•les blaves amb tocs liles i fons blanc. El marit de la Serafina, home reposat i poc enraonador, havia omplert la casa de rústegues es¬cultures que feia, a estones, amb troncs d’arbre i amb rabasses que treballava amb paciència i un art natural.

Vaig trobar la Serafina a la cuina, molt polida, que endreçava les coses d’esmorzar, i li vaig explicar tot allò que havia sentit aquella nit. Ella em va escoltar amb molta atenció i em va assegurar que la meva àvia podia anar amb el cap ben alt i que ja sabia qui havia fet córrer aquelles parleries : la Margarita, l’altra minyona que treballava a la casa amb ella. Havia dit pel poble —va continuar— que la senyora s’entenia amb l’adminis¬trador, que pel temps del batre vivia sempre amb la família, a Vilasirvent; però ella, la Serafina, no s’ho va creure mai i jo havia de fer com ella, perquè, comptat i debatut, què havia vist la Margarita? Només perquè havia ullat en Miquel Comellas al balcó gran, després d’una nit d’estiu molt calorosa, ¿com podia assegurar i fer-se forta que venia de l’alcova i saleta on dormia «do¬nya Dolors»? L’habitació de l’administrador era a l’altra banda de la sala gran, i totes tres peces donaven a la gran balconada que s’obria a la façana de la casa, davant del jardí; d’acord —digué—, això ho sabíem tots.

[…]

Va ser molts anys més tard, el mateix que em vaig casar, quan vaig saber dels llavis de la vostra besàvia la història veritable de les seves relacions amb en Miquel Comellas. La Margarita no havia mentit, però les seves, paraules tampoc no podien expressar tota la veritat : l’administrador sortia aquella nit, efectivament, de l’ha¬bitació de l’àvia, on tenia tot el dret d’entrar perquè era el seu marit. Jo he vist el document del seu matrimoni secret amb en Miquel Comellas; me’l va ensenyar ella mateixa, poc abans de casar-me. Volia —em va dir— que almenys jo, que havia viscut tant de temps al seu costat i li havia mostrat sempre molta estimació, fos testimoni davant qui calgués que no hi va haver res de reprovable en la seva vida; no ho havia de dir a ningú, però —va recalcar-m’ho—, si no era necessari i fins que ella ja no fos d’aquest món. I jo vaig complir el seu desig.