Les feies mortes

Els morts amics ressusciten en tu
Umberto Saba

Totes aquestes ànimes, tantes, les feies mortes
—desferres de l’oblit, ferralla de record—.
Però va haver-hi un temps en què semblaven fortes
les seves mans, i es creien mestresses d’un cor fort,

i feien com les canyes, que, a frec d’aigua, veus tortes
fins que el vent passa, i tornen, de dret, al vell acord.
A la vinya de l’ésser, es poda les redortes
i l’arrel podereja. Eines de tall: la mort.

Totes aquestes ànimes que va velar la llum,
que ara només són pols, i pol·len groc en l’aire,
i aquell color que, al lluny, es va desfent del fum,

varen xisclar de goig i emmalaltir de febre,
van viure amor i plors. Jo avui les dreço al caire
del meu poema abans no ens colgui la tenebra.