Les gràcies de l’Empordà

La gràcia que fa vint-i-una de l’Empordà són les ruïnes de Sant Pere de Roda. Els frares n’han fuit; les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven les beneites imatges, ni els candelers, ni els antipendis antics. En les cel•les benedictines no hi ha rastre dels vells íncipits que hi va llegir fa tants de segles el frare Gerbert; la Bíblia, daurada amb amor d’ingènues figures romàniques, està reclosa en un Museu estranger. Mes ni la mà dels homes ni els improperis del temps han pogut despullar les ruïnes esbatanades i ensorrades, del seu cordial encís. Com vella arca de sàndal, cada vegada que l’estellen, amb la darrera estella renova el seu perfum. De Rodas la grega vas treure’n en els primers dies de la colonització benedictina el teu nom cristià. Com una estrella morta, després d’haver estat per molts segles lluminària guiadora dels sentiments i de la raó dels homes, ara romans apagada en la teva augusta soledat. Però en la teva nit no restes perduda i oblidada, estrella morta d’una pàtria que no vol morir. Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera ¡quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol.