Les soledats

Quan la nostra comarca
fa el tomb, a l’alba, cap al sol;
i quan la nit s’agemoleix, recula,
mai, emperò, dissolta
en la claror total i omnímoda
-que fóra ja la glòria, sembla-
solen els moribunds
llançar l’últim alè.

(M’ho ha dit un metge taciturn,
de vasta experiencia.)

I així va ser per a la meva
dolça i petita fugitiva,
a qui un déu, barroer caçador,
colpia de bursada.

Moria lentament
entre els meus braços.
Al cel sutjós
d’una ciutat nostra i estranya
on tot era tardor,
l’alba mentia,
un altre cop mentia!

Ai, sense arrels cessa la flama!

La meva soledad tocant la seva,
Inútilment, com l’ombra damunt l’ombra.
Muda i cega ja, i sorda,
i ja esvanit el seny preciosíssim,
però encara la cosa més bonica
del món dels homes,
fets a semblança i a despit dels déus.