Límits del Pertegàs

Contra William Wordsworth

Jo sóc el petit vailet
POPULAR

He tornat al meu bosc al cap dels anys.
No per obligació ni complaença,
ni per buidar l’avorriment d’estiu.
Hi he tornat per omplir aquest cap al tard,
en què els pardals ja són ratapinyades
i el drac del sol s’enfonsa a dins la cova,
per descobrir la meva geografia
a qui ve amb mi i enllaça la meva ombra.
Hem passat per carrers que ja em sabien
de quan no coneixia encara els noms
dels pintors i els poetes que els bategen,
de quan eren de fang, basses i glaç,
i pols de sang dins dels genolls pelats.
On ara hi ha les cases era un sot
que havia fet de rambla d’aquest puig,
i encara de petit s’omplia d’aigua
totes les primaveres, i els granots
raucaven el misteri del desig.
Llavors que la vorera era camí,
serpentejava fins la cantonada
un canyissar que ens proveïa d’armes:
llances, fletxes, i fulles que ens tallaven.
A cada vora esbarzers alts de móres,
i mates de fonoll, i una pinyoca
que havia rodolat, esbardellada
per les rodes del carro d’un veí.
Eren tendres i verds, amb gust de brot,
els pinyons que petàvem allà al mig.
Més enllà hi ha una alzina centenària
que ha fet torçar el carrer per conservar-la,
testimoni d’un món mediterrani
de roures, de garrigues i suredes.
A l’esquerra hi havia un pi molt alt
on, ja de llustre, abans de tornar a casa,
ens aturàvem a mirar un mussol,
que no ens feia cap por quan allargava,
llunyana, la seva u pels verals foscos.
Anem pujant amb més pena que abans,
com si fos una vida que pugés
a collibè damunt de mi mateix
fins arribar a les vores del meu poble,
on marges i canyissos fan de mur.
Hem seguit, des de dalt, tot el riu Sec
i hem vist de lluny les urbanitzacions
que han tacat de verola les pinedes.
Les cases no han canviat, i al nostre pas
he dit allò mateix que vaig sentir,
o vaig creure pensar, en parlar amb els pares.
He vist néixer carrers i créixer cases
on hi havia hagut basses i bardisses,
on s’enlairaven pins i la figuera
retorçava les branques com la serp,
i em dolc de no tenir aquelles imatges
estables al record, franques i pròximes,
com tampoc tinc la cara del meu avi
que és només pell suada sense parla,
sense afaitar, i amb feridura als ulls.
Ell també va ser igual que aquest paisatge
els últims anys de quieta malaltia:
l’abocador de terres i de runes
que són pilons de dies i de mesos
d’un ermot que es va omplint sense sentit
i creix cap al no-res, i és niu d’herbotes.
Ara hem deixat enrere un terraplè
on el nen que vaig ser s’hi entretenia
arreplegant rajoles de colors
que eren rebuig de cuines i de banys:
com un buscador d’or desenterrava
tessel·les o les peces d’algun giny
que eren tresors, ben netes, per al joc.
Hem refet un camí que s’ha tancat
entre ginestes altes i argelagues,
i hem anat ascendint, a poc a poc,
fins que els pins han fet ombra al nostre cel
i feien les agulles de pinassa
una catifa relliscosa al pas,
d’un caminoi antic que era una feixa
amb més d’un cep retort, supervivent.
La mare em va explicar que de petita
son pare se l’enduia pels voltants
a esbrollar aquella vinya que hi menava,
i potser aquí mateix els dos van seure
a esmorzar un pa d’ahir que no ha oblidat.
Allà davant encara hi ha el meu bosc,
meu perquè el vaig triar i així li deia—
que un altre que no sé és el propietari.
Era el meu bosc una pineda estreta
i força dreta amb una torre al mig,
com l’esquelet d’acer d’algun gegant
que va morir aguantant cables elèctrics.
Entre els seus peus, sobre el pedrís de pòrtland,
jugava a rajoleta tota dreta
amb pedretes trobades pels voltants
—clares i fosques, planes, rutinàries—,
hi obria el berenar com un regal
i dins la molla tova, tendra i blanca
hi ofegava la boca i respirava,
i era llesca de pa, tomàquet i aire,
i xocolata negra amarga i dolça.
La mare em va ensenyar a amagar els bastons
a sota una bardissa que em guardava
el mateix gaiatet pel proper cop,
que em servís de puntal per fer camí,
o d’hàbil extensió dels dits que furga
per entre la pinassa per saber
si un tou de fulles és un fredolic
o uns bonys són un erol de pinetells.
Un cop, allà, hi vaig trobar tres bales,
no perfectes del tot, arrodonides
per algun pare antic perquè el seu fill
jugués amb unes pedres més suaus
(o, ben pensat, potser eren projectils
d’algun trabuc de rude guerra infame
que al cap dels segles fan, encara, el fet
i em fereixen endins, a la memòria).
I quan ho dic penso que no sé on són,
en un forat de casa, en una caixa,
perdudes com l’infant que les llançava,
fredes, però esperant un altre nen
que trobi un nou tresor en un racó.
Tot va quedant enrere i fa impressió:
que secs i sols que queden aquests pins,
domeny antic d’una mitologia
rústica i personal, d’infància humil,
que sembla ben ridícula als ulls grans
de qui coneix maldats, enganys i enveges.
Però els somnis són somnis que ens han fet
de la matèria humana que es perdrà.
Tornem de fosc, que se’ns fa tard, a casa
com de petit quan la tarda era curta
—la més llarga de l’any— per tants de jocs,
i refem sense pausa, a pas lleuger,
pinedes i barrancs, camins i rambla,
fins a ser a les voreres que em coneixen.
He tornat a la font que es va enterrar
sota les albes, al cap del carrer,
on vaig néixer i vaig viure, que no em té.
He tornat al meu bosc al cap dels anys
per saber que només es troba en mi.