Llegenda nadalenca

Quan els reis d’Orient s’hagueren acomiadat de la Sagrada Família i se’n tornaren cap al seu país, passaren per un camí diferent del que seguiren quan caminaren a Betlem. Així fou que el Rei Herodes, que els esperava per a saber noves exactes de l’estada del nou rei que acabava de néixer, s’enrabià de mala manera, puix la seva intenció era de matar al petit infant que li feia nosa i amb el temps seda el Rei de Judea, segons es deia i les profecies anunciaven. Llavors aquest tirà va ordenar matar a tots els infants de dos anys per avall que es trobessin a la comarca creient que entre aquestos hi seria inclòs l’infant Jesús.
[…]
Sant Josep, amb la Verge i l’infant Jesús, anaven entrant en un país calorós, ple de pols, sorra, desert, on mancava l’aigua i els aliments. Ja començaven a patir gana quan obirà un xic apartat de la carretera un grup de palmeres i determinà anar-hi a reposar i a refer-se una mica, a l’ombra d’aquells arbres tan agradables.
La burra tenia set i gana i sant Josep no sabia com fer-ho per donar-li menjar i beure; vet aquí que tot guaitant per aquelles vores veié un clap d’herba fresca i ufanosa i al mateix temps una font que rajava aigua clara i transparent i la somera s’atipà d’herba i begué. Llavors examinà les provisions del sarró i no hi trobà res més que un grapat de blat, però tot guaitant les palmeres observa una brancada de dàtils preciosos; la branca s’anava ajupint, ajupint, fins que es podien abastar amb la mà, de manera que s’atiparen de dàtils i omplí el sarró i les alforges i en tingueren per molt temps.
Sant Josep tot ficant dàtils al sarró pensà que, d’aquell grapat de blat que hi portava, no en faria res i s’entretingué a sembrar-lo a la vora del camí.
Vet aquí que el blat nasqué de seguida, cresqué i granà en un tres i no res, i sant Josep va pensar que el millor seria segar-lo. I va trobar una falç rovellada a la vora de la carretera, la va examinar, veié que encara podria servir i es posa a segar el blat. Heus aquí que, al moment de posar-s’hi ,sentí un patra tap, patra tap i veié alçar-se una polseguera extraordinària. Era un esquadró de cavalleria del rei Herodes que corria carretera enllà per veure si atraparia l’infant Jesús. Maria i l’Infant s’amagaren. Al moment d’arribar l’esquadró on era sant Josep, es deturà i el capità preguntà al sant si hauria vist passar un homee i una dona amb una criatura. “Un home i una dona i una criatura?”, va fer sant Josep; “Sí, però era quan jo sembrava aquest blat”. “Sembla que us burleu de nosaltres”, digué el capità. “Sembla que us burleu de mi”, digué sant Josep; “ si no ho voleu creure haver-ho vingut a veure. Jo el que us dic és que passaren quan sembrava aquest blat”. El capità, malhumorat, girà gropa i l’esquadró se’n torna cap a Betlem.
Vet aquí que d’aquell blat sant Josep en va fer unes quantes garbes i com que ja era tard i començava a fer-se fosc, determinaren passar la nit allà i les garbes els serviren de coixí.
L’endemà, al clarejar emprengueren la marxa i camina que caminaràs, el sol era ardorós, la calor abrusadora; però com que portaven provisions a la alforja i al sarró, quan no podien més s’aturaven i menjaven […] Vet aquí que en ser fosc es trobaren en un punt on la carretera feia una reblincola; hi havia a un costat un marge molt alt i sentiren un crit d’alto, esgarrifós. S’aturaren i veieren una colla de lladres que esperaven a tots els vianants, robant-los el que duien. El capitost els escorcollà i ,veient que era gent tan pobra, digué que valia més deixar-los passar. Ara bé, s’adonà de la criatureta que la Verge duia a la falda i en quedà enamorat. “D’on sou?”, els va preguntar. “¿És vostre aquest infant tan bonic? Jo no havia vist mai cap criatura tan extraordinària.” I se’l mirava encantat, adelerat, admirat, i no sabia traure la vista d’aquella cara tan seductora.
Heus aquí que com que ja era fosc, el capità dels lladres els digué: “Mireu, nosaltres som gent de mala vida. Vivim de robar, com ho podreu comprendre, però, si us voleu quedar aquesta nit, vindreu a la nostra cova, us donarem una habitació neta, un bon sopar i podreu reposar de la fatiga”. Sant Josep i la Verge acceptaren l’ofrena i es quedaren amb l’infant Jesús a la cova dels lladres. L’endemà continuaren el viatge i el capità, entendrit a la vista del noi, els acompanyà fins a la carretera. No sabia com fer-ho per acomiadar-se d’aquella gent; volgué de totes maneres que li deixessin contemplar l’infant una bona estona. En tornar cap a la cova va semblar-li que sentia una veu de nin que li deia: “Algun dia vindràs amb mi al paradís”.