Mai no me n’he preocupat…

Mai no me n’he preocupat, dels assumptes que toquen, de lluny o de prop, els temes vagament genealògics. No vaig, per aquesta drecera, més enllà dels meus avis, i encara, això, ho faig treballosament. Els meus avis paterns, que eren de l’horta, es deien Salvador Andrés no-sé-què-més i Elena Andreu tampoc-no-sé-què-colló-més. Per la banda materna, el meu avi es deia Manuel Estellés Sancho —aprovat, doncs— i la meua àvia Presentació Muñoz Suay. Del meu avi patern hi havia una característica que té, encara, una certa perduració consolidada: li agradava, i molt, beure, com a la seua muller, i a més a més —una altra característica que sembla que ha fet arrels— era coix d’una cama. «El coixet», li deien. Tenia, també, molt mala hòstia. Potser era petit, escandalós, cridaner, de trompes barates i sorolloses, de sortir del cafetí amb massa càrrega alcohòlica, i sortir-ne bufat, pietosament empès pel botiguer, o un company, a la miserable i estrellada nit de l’horta. Treballava a la «Granja», de Burjassot, i era un home tan enèrgic com arbitrari. Un dia va beure més del que podia suportar el seu cos, aleshores, i va caure en una sèquia que passava plena d’aigua: pocs dies després del modest esdeveniment, moria. L’avi matern es dedicava als forns, i va tenir una desastrada i heroica mort, a la boca del forn d’un germanastre seu.