Marines i boscatges

Veig que el mar està bravament mogut i que ha de presentar un bonic aspecte des de les roques de la costa. Així, doncs, agafo el camí del torrent que passa pel costat de ca la dida i em vaig enfilant muntanya amunt.
Jacobé és a la finestra. Té el cap decantat sobre el gabió de fil de ferro d’un test de clavellines i va seguint amb la vista la meva ascensió. Jo, que l’he coneguda tan gentil, no puc menys d’entristir-me al veure-la tan abatuda i tan demacrada. Mai més no m’acompanyarà enlloc, ni es prendrà maldecaps per mi. És un mort que respira.
M’interno pel corriol que voreja els penya-segats de la costa. És un viarany que serpeja arran del precipici i en alguns punts ressalta de la roca talment com el relleix d’una cornisa al cim d’un altíssim muradal. Fa basarda de transitar-hi. Un hom se posa en una mena d’alarma latent, que esclata d’un plegat i creix fins al terror quan s’experimenta el més mínim ensurt. Una pedreta que s’esllavissa ocasiona un esglai. La fressa brunzidora d’un vol de perdius que s’aixequen sobtadament glaça la sang al cor; i, al pegar elles falconada cap a l’abisme, s’emporten l’esperit, despertant-hi un impuls d’imitació tan viu, que un hom segurament s’estimbaria si no pogués arrapar-se en algun tocom. A mi m’és hagut passat; i que no he pas planyegut les mans en l’apretada baldament i fos a l’entorn d’un arn o d’una atzavara plena de ganxudes espines. En veritat el camí és perillós, però això m’és ara un avantatge. M’esforço a domenyar la sobreexcitació nerviosa i les rodeses de cap, pujo, baixo, corro aquí, salto allí, m’arrossego més enllà; i aquest doble exercici de cos i d’ànima me va reconfortant.
Per fi assoleixo un saplanet format al cim d’un gros penyal que torreja mar endins, i m’hi aturo a descansar. La tarda és coberta i ombrívola. El cel no pot ser més brúfol. El vent referma. La tronada rítmica de la ressaga va creixent i dilatant-se. Es desplega al meu dessota amb poderós soroll, i, de caverna en caverna, de platja en platja, la sento rodolar i retrunyir per la costa, fugint, apagant-se, sonant al lluny del lluny, com un bleix d’agonia que, tot just percebut, s’esvaeix sota el tro del nou onatge, que arriba al meu penyal. Bé l’he sentida i sentida, la veu del mar; però sempre em sap bo de parar-hi l’orella.
De l’escoltar ne ve el mirar. Me vaig acostant al precipici i acabo per abocar-m’hi, recalcant-me de pit a la soca d’un pi venturer que s’alça al cantell de la cinglera. Així descobreixo la timba fins al bell fons. Dues gavines volen a sota meu, ara remuntant-se, engrossint-se, tapant una bona porció d’espai amb llurs alasses blanques; ara abatent-se, enfonsant-se, empetitint-se fins a confondre’s, com dos borrallonets més, amb els borrallons d’escuma que els rompents escupen en l’aire. Allà baix, quina revoltura d’aigües! M’entretinc procurant seguir el curs d’una ona des que comença a fer-se obiradora fins que s’esgavella als meus peus. De primer és una arrugueta que tot just s’afigura, al lluny, entre milers d’altres. Avança poc a poc, sempre dret aterra, apa, apa… Sembla que no hagi d’arribar mai… i s’esborra i reapareix, i roda i creix i s ‘ageganta… Ja és una baluerna imponent, viva, agitada, que es boteix com un múscul colossal que es concentra i acumula; i al seu entorn s’embauma el mar com xuclat. I avant. La seva marxa és plena de majestat i de feresa. S’acosta lentament i, al trobar l’aspresa de la primera seca, s’atura vacil•lant, s’alça i s’aprima, mostrant la verdor transparent del seu si d’esmaragda, i, ja ben alzinada, va cargolant-se com una estampa de goma sota l’alè d’un xicot, se romp per la fina cresta en devessall cristal•lí, i es precipita tota plegada a terra amb ronc terrabastall, tomballonejant ací i allà, escalant les penyes i omplint l’aire de xarbots. I una onada ve després de l’altra, i el brogit i el moviment i el combat no s’acaben mai i ofereixen sempre variacions interessants. Es un espectacle que no cansa.
[…]
De sobte experimento una extremitud immotivada, i la imatge de la Jacobé es presenta ràpidament a la meva pensa. Els batecs del meu cor m’assorollen tot. Em giro, i… allí veig la mateixa Jacobé en carn i ossos, allí asseguda en un roc, sota una figuera de moro. Es coneix que és arribada suara suara: encara panteixa de fatic. Està distreta, amb el cos vinclat endavant, el cap jup i els braços llançats a la falda, entreditades al damunt dels genolls les dues mans llargues i seques. No sent els meus passos ni s’adona de la meva presència. L’angúnia de la febre es pinta en el seu semblant entresuat. En les seves parpelles moradenques se transparenten les congestionades venes fines i vermelles com les ratlles que gaien una flor de malva. Les aletes del nas li blavegen.
¿Què fer?… Aquí són els meus treballs. ¿Com tornar-la a casa seva per aquells camins perillosos? Si algú m’ajudés… D’una llambregada m’emporto el paisatge, cercant-hi una esperança, un auxili… No m’enduc més que negres penyals, viaranys feréstecs, la mar deserta, la tarda que fineix….
És una d’aquestes fatalitats que deixen un hom sense acció ni defensa. No es pot intentar res: plegar els braços i carregar-se de paciència. I és lo que faig: espero i veurem. La Jacobé és la primera a parlar. Aixeca el cap, m ‘esguarda, procurant fixar les seves nines inestables, i diu, amb un encert que em sorprèn: “Tira, Minguet!, quina cama tens més llarga! T’he seguit… No puc dir fava. Pujaves pel… dallós… i he pensat: «¿On anirà tot sol, aquesta criatura, pels caminals de les cabres?»” De seguida comença a divagar. “Sortia fum. Jo… saps?… volava darrera d’un gavinot blanc… vola, vola… Estic més… més… saps?, agafada!…”
― Cansada: oi? Estàs cansada, ¿veritat?
― I sí, home!, és clar… Vola cap aquí, vola cap allà. Marges i més marges… la…
― No enraonis, manyaga: descansa.
Em creu. Calla una estoneta, però no troba repòs. Està excitada. La barba li tremola, i els nirvis bruixolegen i salten en ses parpelles.
[…]
Mentrestant el temps va que vola. El sol deu ésser a prop de la posta. I sempre la mateixa soledat. No hi ha un pastor en les garrotxes, no es sent dringar una esquella. Tal vegada si cridés compareixeria algú. Ho provo: crido, crido… Ningú enlloc. El vent udola més que mai. L’arbrissa s’ajeu com els blats en herba sota un bell ruixat. Les ginestes aplaquen a la roca llurs branquillons esparpellats, que hi ditegen tremolosament. Els fantàstics penyals xisclen monstruosament a lo llarg de la costa. No mancaria sinó un xàfec.
Sento que em toquen. Es la Jacobé. Dreta al meu costat, m’estira la capa dient: “Vine, anem, Minguet; anem cap a casa”… I, abans de que em pugui revenir de la sorpresa, s’esmuny per una baixadeta i guanya el corriol que s’obre entre la penya i el precipici. Ni esma tinc per a seguir-la, com no sigui amb una mirada, amb la qual se’n va tot el meu esperit. La infeliç orada avança per l’estret viarany sense ni sols estintolar una mà, amb el sac abombollat de vent a l’esquena, i les faldilles fuetejant-li per darrera. Porta una mitja a garró, que pot entrebancar-la. Va caminant, caminant… La ratxa se li enduu el mocador del cap, que ve a enganxar-se a prop meu en unes romegueres. El pentinat se li ha desfet, i les trenes li pengen de gairell, a grans bagues d’or, pel bescoll i una galta, fins arran del muscle. Va caminant. Després s’atura, s’entregira i em fa senyes que la segueixi.
És exposar la vida, però… no m’hi vull pensar. Vaig a prendre carrera, i en aquell mateix moment reparo que la noia, tintinejant, arrenca a córrer cap a mi, esfereïda i esborneiada. Val més així. Va corrent amb l’alè perdut; i, així que m’assoleix, em tira un dels seus braços a l’espatlla, voltant-lo pel meu clatell, i s’hi repenja tota, acotant la cara al meu pit, amb l’altre braç desmaiadament llançat i les cames en fallença, com si li manquessin les forces. Jo començo a respirar després del gran esglai. L ‘abraço estretament, i dic-li amb tendresa: “Pobra Jacobé! Pobra teta! ¿Què tens? ¿Per què t’apartes del meu costat?” […] Ella no m’atén ni em pot entendre. S’ha de deixar que es vagi refent per si sola. I, efectivament, a poc a poc va normalitzant-se, deslliga el seu braç del meu coll, i aleshores jo la solto amb un impuls instintiu d’honestesa. Mes no la desemparo pas, i la vaig seguint frec a frec, i la vaig instant a que s’assegui. “Asseu-te, manyaga, asseu-te. Mira, aquí hi ha un bon tou d’herba. T’agrada més aquesta roca? Certament és com un pedrís. Asseu-t’hi. Tampoc?…”
[…]
Ha sonat un crit… un altre… Escolto atentament. Sí: els crits vénen d’amunt, de la banda de terra. Me’n vaig unes quantes passes enllà, fins a la punta més forana del saplanet, per poder atalaiar els camins. Efectivament, l’esperança no m ‘ha enganyat: dalt d’un pujol veig negrejar sobre el cel gris la silueta de sis o set persones. Me poso a cridar amb totes les meves forces, i balandrejo en l’aire el mocador de butxaca. M’han sentit… m’han vist i vénen. De segur ens cercaven. Però, ¿què els passa?… S’aturen… Es fan enrera amb un moviment d’horror. Giro la mirada i em sento defallir. La Jacobé, aprofitant el meu descuit, s’és asseguda al cantell del penya-segat, si cau no cau. Està una mica decantada, presentant-me la cara de perfil, i m’esguarda amb un sol ull, amb el posat hipòcrita d’una garsa que sotja quelcom. “Toca’m, bar-ruel borbolleja amb veu fosca. Marxo cap a la… Havana. Ja estic embarcada.” I veig que es va escorrent; que l’herba, planxada pel seu cos, reïx i s’estufa al seu darrera… que la flotant fullassa d’atzavara sobre la qual té les cames allargassades va cedint vinclant-se. Corro a deturar la caiguda; mes amb prou feines aconsegueixo salvar-me jo mateix aferrant-me al pi venturer que suara m’havia servit d’ampit. La terra roda al seu voltant. Al meu dessota l’abisme bada, com badallant, la seva gola, immensa i ombrívola. I la Jacobé hi cau espantosament, topa amb uns alzinois, que se l’espolsen d’una zumzada i es capbussa en la buidor, avall, avall… Sembla una flor ventissa. Ses faldilles i enagos s’acampanen a tall de corol•la. Les primes cames hi rosseguen al dedins com estams d’un lliri. Acluco un moment els ulls, i quan torno a obrir-los veig allà baix, al fons, el cadàver immòbil sobre una roca emporprada de vermellenca tinyassa.
De moment no sento més que una gran consternació, un gran aclaparament… i aquell deix d’ombra i de silenci que la mort, al passar, infon en la c1aror i els sorolls mateixos. Després van venint els records i les llàgrimes. Allà baix, damunt d’aquell túmul voltat de les aigües marines, la Jacobé em recorda tota la poesia dels seus bons temps, com una olor de violes passades ens recorda els encants de la tarda d’abril en què les collírem. Penso en el seu amor puríssim, en la seva innocència d’infant, en el bé que m’havia fet… I… té!, morta! El mar juga amb les seves trenes daurades; els crancs s’enfilen ja sense por per les seves faldilles… mareta del meu cor!… I la nit va caient, caient, i sento passar sobre meu un alè sagrat. Vet allà l’antiga pedra druídica, l’altar carregat amb la seva víctima immaculada, sagnant, exànime. La naturalesa s’entenebra al contemplar la seva obra de destrucció. El tro de la ressaga s’aixeca com un cant funeral. I jo no trobo consol sinó figurant-me que sóc a la muntanya del Calvari, i que el pi amb què m’abraço és la creu de Jesucrist, en qui descanso de la meva dolor i de tot el que no entenc.