Meditacions en el desert (1946-1953)

15 de maig de 1946

Durant els mesos d’agost i setembre del 1936, un grup d’exiliats espa­nyols, intel·lectuals de mena variada, ens reuníem a París, a casa de Lopez Llausàs, l’editor i llibreter barceloní, avui establert a Buenos Aires, llavors expa­triat, si us plau per força, com nosaltres. I parlàvem, naturalment, de la tragèdia espanyola.

Hi havia Ortega y Gasset, Pittaluga, García Morente, Hernando, Pi i Sunyer (August) i uns quants més, fins a una vintena. Marañón encara no havia fugit d’Espa­nya (ho féu més tard), i de catalans, a més del llibreter i la seva esposa, que ens rebien, sols ho érem Carles Soldevila i jo, amb alguna vaga i tardana aparició de Joan Estelrich, que ja anava cercant la seva via.

El motiu capital de les nostres reunions era esbri­nar si devíem intentar quelcom, com a estament pensant d’un país fet trossos; i, en cas d’una resposta afirmativa, unànime o per majoria, què havíem de fer. Jo vaig proposar amb insistència la creació d’una revista on, sense combatre ningú, per no afegir més llenya al foc, pogués anar-se definint en forma enlaira­da i serena l’esperit d’una Espanya futura, au-dessus de la mêlée. No vaig pas amagar que, al meu entendre segurament, si ho fèiem, seríem furiosament maltrac­tats pels dos bàndols en lluita. Però, en compensació d’aquest calvari previst, el món sencer, fora d’Espa­nya i les seves forces del mal que des de l’exterior hi atiaven les flames, ens escoltaria i ens respectaria; i tard o d’hora, quan s’hagués vessat prou sang i calgués una llum per a eixir de la tenebra, el món i Espanya mateixa ens agrairien el nostre noble esforç.

Tot seguit vaig veure, però, que anava errat d’os­ques. Devia ser un fat meu, perquè així com havien estat completament inútils els modestos esforços que periodísticament havia fet per apartar el país de caure a l’abisme on estava follament entestat a capbussar-se, ara tampoc els meus companys d’exili no veien amb gens de bon ull el que jo proposava. Des d’Ortega y Gasset, que era com el pontífex de la intel·lectualitat castellana, fins al més modest dels reunits, gairebé tots només pensa­ven, enmig d’aquell gran temporal, a nedar i guardar la roba. Aviat vaig saber que s’anaven situant, silenciosa­ment i de sotamà, del cantó de la personal convenièn­cia. Sobretot Morente, que ja devia dur de cap la seva «conversió» posterior, s’oposà enèrgicament que al­céssim cap bandera pel nostre compte. Les reunions s’acabaren aviat i sense el menor profit.

[…]

17 de maig de 1946

Quan des del cim de la meva llarga i trista experiència contemplo la desola­ció actual de la ciutadania espanyola, em sembla que el mal pitjor d’Espanya és la incapacitat congènita, inguarible, de les seves classes dites «directores» i «conservadores», de la burgesia en bloc, per a regen­tar la cosa pública. Les conec molt bé, aquestes classes per haver-les tractades i sofertes llargs anys.

[…]

No havent estat portada per ningú la segona Repú­blica espanyola ni pels mateixos republicans, a la inevitable caiguda de la monarquia, el 1931, l’actitud assenyada de les classes conservadores envers el nou règim plogut del cel hauria hagut de ser, evidentment, veure de fer-se’l seu, tal com el 1871 ho havien realit­zat les seves iguals de França, i en condicions molt pitjors. La segona República espanyola portava un gran rètol que deia: disponible. I ja és sabut el que s’esdevé arreu quan la burgesia és forta, sap el que vol, i ho vol de veres —i aquesta és, precisament, una de les falles més vistents de la democràcia, que el comunis­me sempre li retreu. Comptant amb  els diners, l’Esglé­sia, la milícia, la premsa, la burocràcia i una gran part de la classe mitjana, una burgesia resoluda i amb bon sentit, encara no hi ha a Europa occidental qui la bati.

S’esdevingué, però, que davant el fet de l’adveni­ment fatal de la segona República a Espanya, la major part de la burgesia, per no dir tota, s’hi va girar obtusament d’esquena. Després, quan ja no hi hagué remei, aqueixes dretes abúliques i curtes de vista, digueren, per atenuar l’immens disbarat comès, que si s’havien comportat amb la República com ho ha­vien fet era perquè tot seguit la República les havia escomeses a elles. Aquesta excusa fa al·lusió a les poques cremes de convents, les inevitables mesures anticlericals, les empaitades de monàrquics i altres excessos que mogueren fressa als començaments del nou règim. Però, descomptant que uns disbarats sem­blants eren increïblement lleus, després del podrime­ner fantàstic que havia corcat i destruït la monarquia, i calia més aviat considerar-los com un simple xaram­pió revolucionari, constituïen sobretot el saludable advertiment que calia no fer el bot i adormir-se, sinó actuar tot seguit i amb energia. Perquè, si la gent de cabals i d’ordre li tancava portes i finestres, què volien que fes la República abandonada enmig del carrer?

Només hi havia dos homes nous, que haurien pogut ser els polítics que la consolidessin: un de centre-esquerra, Azaña, i un altre de centre-dreta, Gil Robles. Si la burgesia espanyola, amb tot el que arrossega de menestralia i poble benestant, hagués sostingut reso­ludament aquests dos caps entorn dels quals s’agombolaren espontàniament esquerres i dretes, el règim hauria pogut afermar-se i descompartir-se en dues grans formacions governamentals, com en els temps crítics també de Cánovas i Sagasta, estalviant-nos així l’esgarrifosa guerra civil i el cul-de-sac sense sortida

on som ara.

[…]

25 de març de 1948   

Víctor de la Serna és a Espanya l’exemplar perfecte del periodisme venut a l’Alemanya nazi. És autor dels articles més rabiosa­ment, més delirantment germanòfils que s’hagin pu­blicat aquí durant la segona guerra mundial. Els firmava sovint amb el pseudònim Unus, que per ell sol és garantia de rabejament contra les democràcies occidentals, sobretot Anglaterra.

Sembla que ara ha estat tret del diari «Informaciones» per la nova empresa, que controla Demetri Carceller, un català dels «vius» que corren. Amb motiu d’aques­ta expulsió, s’ha fet a Madrid un gran homenatge a Víctor de la Serna, posant-lo com a model de periodis­tes i patriotes. Fou un àpat al qual assistiren centenars de persones conegudes. La convocatòria duia la firma d’alguns ministres i de molts escriptors i altres perso­nalitats. Entre ells  figurava el doctor Marañón.

El doctor Maranón passa per ser un demòcrata exemplar, un liberal de tota la vida. Un del seus gendres, míster Burns, súbdit britànic, fou no fa gaire agregat cultural o de premsa a l’ambaixada anglesa a Madrid. Tant el doctor  com míster Burns coneixen, doncs, perfectament el que és l’actual règim espanyol i el que hi representa la tasca especialíssima de Víctor de la Serna, a sou de l’ambaixada nazi. Doncs bé: el Sr. Burns, que a més es diu catòlic, acaba de manifestar-se com un entusiasta partidari d’incloure el règim franquista en el Pla Marshall i a la Unió Occidental. I el doctor Marañón no ha tingut inconvenient de firmar, en companyia de falangistes i de germanòfils, la convocatòria d’homenatge a Víctor de la Serna: el periodista espanyol que mediante busilis (com diuen en el llatí madrileny) més bàrbarament atacà durant la guerra tota democràcia i tota llibertat, demanant cada dia que Anglaterra —la pàtria del gendre i dels néts del doctor Marañón— fos esclafada.

Tot això, ara, pot fer-se tranquil·lament a Espanya,i també impunement. Ortega y Gasset inaugurà, no fa gaire, la càtedra de l’Ateneu de Madrid, sota el retrat de Franco i acceptant la presidència del Delegado de Prensa y Propaganda del Movimiento. Benavente ha insultat  grollerament, des de les pàgines d’«ABC», Léon Blum, l’home que fou empresonat pels nazis, mentre hi exaltava Pétain, que feren servir de ninot.  Péez de Ayala, autor d’A. M. D. G. , publicava, fa poc, a «Arriba»,  l0’organ falangista, una mena de mea culpa en desgreuge de la Companyia de Jesús. I aquests espills de la intel·lectualitat espanyola poden fer tot això, mentre —o més ben dit, perquè— no hi ha a Espanya ni un sol diari, ni una sola ploma, ni una sola veu lliures; regeix una censura governativa que té per norma les disposicions de la congregació romana de l’Índex; l’ensenyament públic està absolutament en mans dels ordes religiosos, i, en català, no es pot publicar una sola revista literària ni dir el Parenostre.

Cap dels primers escriptors actuals no ha pres, enfront d’un règim com aquest, una actitud viril, ni alçat una protesta, ni ha volgut córrer el més petit risc. Mort Unamuno, la intel·lectualitat  espanyola liberal sembla capada.