La base de dades de les Lletres Catalanes
Miquel Ferran, comissari de policia del barri de les Drassanes, no era home per a embalar-se excessivament per un crim com el que s’acabava de descobrir al 86 del carrer de la Riereta. Val a dir també que, esperit realista com era, considerava sempre molt més greus les coses que es podien esdevenir que les ja succeïdes i que per tant eren sense remei. El seu districte no era pas de tot repòs. Al contrari, arrecerava allò que hom havia convingut a denominar amb una fàcil aproximació, filla de periodistes imaginatius i impregnats de les «sèries» cinematogràfiques del temps del mut, el Barri Xinès. Els únics deixebles de Confuci que hom hauria pogut mai trobar en aquell entrellat de carrerons misteriosos serien la mitja dotzena de venedors de collarets que hi feien la viu-viu. Però els novel·listes i repòrters estrangers s’havien emparat del nom, i el carrer del Cid o el del Migdia tenien, merescut o no, un tèrbol prestigi que podia competir amb el de la parisenca Rue de Lappe, el del Vieux Port de Marsella i àdhuc amb la venerable llegenda del White-chapel londinenc.
Tot això no impressionava gaire Miquel Ferran, funcionari honest i gens imaginatiu que de feia anys presidia la tranquil·litat d’aquell racó de ciutat. Ell sempre s’esforçava a atenuar les exageracions de tots els qui pretenien trobar en el sòrdid quadrilàter format per la Rambla, les Drassanes, el Paralelo i el carrer Nou una perillosa zona, refugi de tots els criminals perseguits per la justícia i claveguera cosmopolita de tots els vicis. S’irritava amb els turistes estrangers o indígenes que es llançaven en família a la descoberta de «La Criolla» o de «Cal Sagristà», atrets per la reputació pecaminosa d’aquests indrets. Aquell snobisme, creia ell, només podia tenir un resultat: temptar els delinqüents que realment voltessin pel barri. I a més l’obligava sempre a posar agents pels voltants dels establiments més concorreguts.