Modernisme, Noucentisme i Avantguarda

Les diverses regions que conformen un territori cultural no ofereixen el mateix grau de desenrotllament i, per tant, es produeixen vertaderes tensions entre les més avançades i les d’evolució més lenta. En principi, els nuclis urbans solen ser més dinàmics que no els provincials o comarcals, i entre aquests, els mariners ho solen ser més que no els de terra endins. O els de muntanya. A més, en els nuclis urbans, es produeixen notables diferències entre el centre, més actiu I cosmopolita, i els barris perifèrics, més resistents als canvis. Així, la literatura és fruit d’un doble procés de descoberta/ creació i d’acceptació/expansió (o vegades, de degradació i de buidat), que provoca tensions i entrecreuaments de summa complexitat. En ser desplaçats dels centres de poder, per exemple, els modernistes més conservadors (Víctor Català, Lluís Via, R. Miquel i Planas) van formar amb els vells d’inspiració romàntica (Guimerà Matheu) o naturalistes (Oller, Mestres, Pin i Soler) un grup compacte que, a través dels Jocs i de l’Acadèmia de Bones Lletres, van presentar batalla a la tropa noucentista fins que, en plena República, van rendir les armes. Paral•lelament els modernistes més liberals (Puig i Ferreter, Rovira i Virgili) van provar d’adaptar-se a les noves circumstàncies. O, almenys, de col•laborar amb les seves institucions. D’altres, en fi, es van refugiar en els medis populars comarcals i van continuar amb mes a menys fortuna la feina en la qual estoven compromesos. Alguns, com Salvador Albert, amb notable prestància; d’altres, com Xavier Viura i Cristòfor de Domènech, en condicions miserables.

Així, dels grups noucentistes, va sorgir pels volts del 1918 la doble opció que Jean Paulhan, posant en joc actituds lingüístiques, va batejar de “retòrics” i de “terroristes”. Carles Riba i Marià Manent van ser, són, els teòrics més purs de la primera. (Josep Carner que, cap al 1914, havia començat ja, a desenganxar-se del carro noucentista, va col•laborar més endavant amb ells). J. V. Foix i Joaquim Folguera, els més il•lustres de la segona. Ara: tots dos, massa vinculats, de fet, a l’aventura dels “retòrics”, no la van plantejar en termes de ruptura, sinó d’experiència cultural. O, més exactament, en experiència de la “modernitat”. (Joaquim Torres-Garcia, després d’haver fracassat com a pintor oficial del règim noucentista, es va refugiar en els medis populars i va iniciar, cada cop amb més violència, els seus contactes amb les Avantguardes). Per contra, dels medis populars, més o menys tenyits de Modernisme, va sorgir una versió de les Avantguardes més dura, més radicalitzada. La tertúlia de Rafael Barradas, que amb el nom connotat d’ “El Ateneíllo”, es reunia al seu pis de l’Hospitalet, comptava, entre els assidus, vells modernistes com Lluís Capdevila o Josep M. de Sucre i incipients avantguardistes com Sánchez-Juan i Sebastià Gasch. Sens dubte, la gran figura d’aquesta conjunció va ser Joan Salvat-Papasseit, mig regeneracionista, mig anarquista, amic de Torrres i de Barradas. (De tota manera, la veritable radicalització no es va produir fins a les acaballes de la Dictadura, gràcies a l’activitat de Sebastià Gasch i, sobretot, d’un pintor, Salvador Dalí).