No sé què dir-te

Tanca la porta del despatx
i em parla de la mort
mentre la mare m’espera a la saleta de la clínica.
Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.

Em parla de la mort i se m’acut
que m’asseuré a esperar-la vora el camí
des d’on es veu un arbre tot sol
contra el cel escombrat de núvols.
Que aniré a buscar roselles pels camins antics
i m’ompliré la boca de cireres vermelles.
Que hauré menjat maduixes, abans,
amb molta nata,
i hauré ballat tota la nit per celebrar els quaranta.
Em parla de la mort i se m’acut
que tornaré a fer l’amor una altra tarda
com si m’hi anés la vida. Que nedaré nua al mar
i em perdré amb bicicleta pels camins de l’illa.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
La mare rient,
la mare cridant,
la mare plantant tomàquets a l’hortal
i pintant de blanc les parets del safareig.
―Jo rient,
jo ballant,
jo pintant-me furiosa la ratlla dels ulls
i tornant a tenir ganes de dormir amb algú.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
No sé què dir-te.