Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera

ALCALDE: Valent poble de Porrera,
benèfic, just, liberal,
que fins a morir jurares
la sàvia llei defensar
que los Pares de la Pàtria
per al nostre bé han dictat:
totes aquestes comarques
contra tu s’han conjurat
i mils i mils de facciosos
et pretenen arruïnar.
Mes tu, com la dura roca
que, enmig de la tempestat,
rebat les ones furioses
de l’inaccessible mar,
et presentes a l’Europa
més ferma, hermosa i brillant
per la constància, heroisme
i amor a la llibertat.
Cedeixin enhorabona
aquests pobles ignorants
seduïts per vils patricis,
cedeixin a ser esclaus,
que nosaltres, sempre lliures,
i la Pàtria defensant,
darem exemple a l’Espanya
i tot l’univers dirà:
mentre que un fill de Porrera
tingui sang per alentar,
no caurà aquest savi codi
de la llei fonamental.
Els perversos, per un propi,
aquest plec m’han enviat.
Jo davant de tot el poble
obrir-lo he determinat
puix a lo que tots interessa
a tots es deu consultar

Diu així:
«Senyor Alcalde de la Vila de Porrera: Passen de cinc-cents els soldats de l’exèrcit de Déu i del Rei que han estat assassinats per alguns perversos que s’abriguen en eixa vila. Per tant, si immediatament no entreguen les armes i es rendeixen a discreció, passaré jo amb el meu exèrcit a degollar homes, do¬nes, vells i criatures; però si cedeixen, fent-se càr¬rec de les superiors forces que estan al meu mando, els perdonaré la vida, mitjançant el pagament de la mòdica contribució de vuit mil duros i catorze mil racions. No els dono més que tres hores de temps. El Comandant de la Divisió de l’exèrcit de la fe de Déu i del Rei. Miralles.»
Ara, què és que responeu
en vista de tractes tais?

TOTS: O mort o Constitució!

JAIO: I ho sabrem acreditar
perquè tots els facciosos
que l’infern ha vomitat
no són prou, voto a Crispo!,
per mudar-nos el pensar.
Jo, com qui diu, ja faig aigües
o bé d’aquest món me’n vaig,
però ja faré la meva
quan el cas arribarà.

ALCALDE: No, vós no esteu per això,
ja no és per la vostra edat.
L’escopeta que porteu
la podríem emplear
en un jove.

JAIO: Com, un jove!
Per vida de Dell salat
que sóc més fort que deu joves
i que un regiment armat!
Jo dar la meva escopeta?
Primer daria un queixal.

SEBASTIÀ: Home, seria impossible
perquè si no en teniu cap!

JAIO: ¿Dir-me a mi que no sóc bo
o que no faig per al cas?
A tots els que hi ha presents
els desafio a caçar,
a dur pes, a bona vista,
a córrer, saltar barrancs
i si Déu no em ten la llengua,
anava a dir un disbarat.

ALCALDE: Ja que esteu tan animós
no us privo la voluntat.

JAIO: És que no en trauria res
si me la volgués privar.
¿Deixar de matar facciosos
avui, el jaio Damià?
Primer el cel i les estrelles
amb la terra s’uniran.

CAPITÀ: Dels milicianos no en parlo,
puix tenen acreditat
que allà on són ells, viva Crispo,
dels cabells es fan parlar.

DONA PRIMERA: Naltres ja farem la nostra
i si entren els malvats
amb aigua calenta i pedres
els havem de soterrar.

ALCALDE: A tots us veig animosos.
Gran consol, fills meus, em dau.
Ditxós jo que de manar-vos
l’honrosa ditxa me cap!
Jo vull partir amb vosaltres
los perills i los afanys
així com també les glòries
que ens darà la llibertat.
Reforcin-se les altures,
mentre jo vaig a manar
tothom, pena de la vida,
des de setze a cinquanta anys,
posar-se a punt de defensa
amb les armes a les mans.

JAIO: Qui serà el mal espanyol,
el servilon, el covard,
que quan senti el primer tiro,
no corri el mateix que un llamp
en defensa de la Pàtria
i la santa llibertat?
Si jo en sapigués algun
i en aqueix poble habitàs,
si no el matés, a lo menos
li faria saltar el cap.

ALCALDE: Vinguin, si volen, facciosos
nostra constància a provar.
Morts podrien lograr veure’ns,
però rendits no ens veuran!
Primer entre les ruïnes
d’aqueix poble liberal
se sepultaran gustosos
tots sos valents habitants,
que l’infame despotisme
els torni a sacrificar.
Visca la Constitució
i el Rei constitucional!

TOTS: Visca la Constitució
i el Rei constitucional!