Ocells de febrer

Una fletxa d’ocells clavant-se al cel
hauria estat pel bard antic l’auguri
d’aquells petits i obscurs errors a témer
quan els déus descendeixen per jutjar.
El trobador n’hauria fet l’anècdota
del seu impuls poètic del bon temps.
La lírica romàntica un patètic
símbol del pas dels anys irredimible.
I l’autor postmodern hi veu la imatge
d’humana lleugeresa i inconsistència,
de tanta vida fora d’un mateix.
Aquests ocells, però, no són de lluny,
no són grues, ni ànecs ni cigonyes,
fan niu a prop, enmig de camps i boscos,
i aviat la formació d’ordre inexacte
es fon amb un estol que voltoneja
excitat i convuls cases enllà.
Són gavians argentats per sobre el cel
no pas d’un mar després de la tempesta,
ni d’un port quan retornen les barcasses,
sinó d’un gran abocador pudent.
Rates de mar abans, són carronyers
d’un món que es llença en munts d’escombraries.
Definitivament han emigrat
de l’àmbit natural que els pertanyia,
de la vida cruel, incerta, dura,
cap a un constant estat del benestar
on la dieta és menys fresca i més segura,
i on poden perdre el temps en barallar-se
-sense raó aparent, potser per tedi-
pel cos buit d’una nina sense cap.