Pa negre

L’oncle Quirze, sorrut com sempre, es passejava amunt i avall del porxo sense dir res. De tant en tant em passava els ulls pel damunt, perquè no es podia dir que em mirés, només em passava els ulls per sobre, com una llambregada furtiva, com si li fes por quedar enganxat, i no deia res. Després, el senyor Manubens i ell, en Quirze pare, van començar a baixar unes passes endavant parlant de la masoveria, el bestiar, les collites, el mercat… La senyora Manubens anava al costat de la tia Ció amb el farcell de roba i la tia li deia el que m’agradava menjar i el que em feia fàstic, com les faves, el mató fresc i el tel de nata de la llet acabada de munyir, però li assegurava que menjaria de tot, que era de bon paladar i de molta vida. Abans de baixar, amb la Ploramiques al costat, vaig acostar-me a l’àvia i tot abraçant-la li vaig fer un petó a la galta. Ella va somriure i em va dir en veu baixa:

—Els quatre apoderats…

Jo no vaig saber què dir i ella em va apartar amb la mà, dient:

—Au, vés, no els facis esperar que a aquesta gent el rei no els és bon mosso.

Quan el cotxe, conduït amb molta cura pel senyor Manubens, va engegar amb un sotrac, vaig mirar per la finestreta el grup que s’havia format al marge del camí, els oncles i els cosins plegats, mirant-nos amb la mateixa cara que posàvem a l’escola quan venia el retratista a fer-nos un retrat de la classe, amb el mestre al mig de tots els menuts, amb els ulls oberts i la cara expectant a l’espera de sentir el crec de la màquina per retrobar els gestos normals, amb voluntat de quedar immortalitzats a la memòria d’algú, la meva memòria, la memòria que ens congela en instants fixats en un moment precís, en algun marge de l’existència, en qualsevol circumstància que només el retrat o la memòria converteix en excepcionals.

Vaig viure els primers dies a la torre dels senyors Manubens, als afores d’Igualada, cap al camí de Santa Margarida de Montbui, de manera insensible, com si m’haguessin anestesiat.

Mirava de no pensar, ni sentir, ni sorprendre’m de res. […] A mi em van assignar una habitació àmplia i neta, apartada del saló central, amb un balcó que donava al jardí i un bany al costat amb banyera i tot que em va semblar luxós i massa gran per a mi sol. Més endavant vaig sentir que deien que els rics de la comarca comparaven la quantitat i qualitat dels quartos de bany que posaven a les torres i pisos de nova construcció —en començaven a dir residències— com un dels indicadors per mesurar la seva fortuna i el seu nivell de vida. […]

Els companys em van acceptar sense gaires embuts. L’escolapi encarregat del curs, el pare prefecte li dèiem, va escampar sense dir-me res que era el nebot dels senyors Manubens i que el meu pare havia mort a la guerra. De la meva mare no en va dir ni piu i ningú me’n va demanar mai res. La majoria d’alumnes eren nois de casa bé o benestant —I no vaig saber mai si la primera qualificació era una abreviació de la segona.

[…]

Els senyors Manubens eren amables amb mi i els diumenges no em despertaven per anar a missa primera, sinó a mig matí per anar a missa major, al migdia, a vegades amb el senyor Manubens, a vegades tot sol. […] A les tertúlies del saló, sempre m’hi cridaven per presentar-me als reunits, i tots m’allargaven la mà i em miraven amb curiositat i jo seia un moment, segons el tema que tractaven, i passats uns minuts, m’aixecava i m’acomiadava amb l’excusa que havia d’estudiar o fer els deures. Un vell farmacèutic a qui vaig caure bé des del primer moment, sempre em posava la mà ala cintura i a vegades em clavava algun pessic a les cuixes o al clatell i bromejava dient:

—¡Aquí tenim l’hereu!

[…]

El fet que va significar la ruptura definitiva amb el passat i l’acceptació total del nou món que se m’oferia, va ser la visita de la mare. Els senyors Manubens m’havien anunciat que la mare em vindria a veure qualsevol dia, no sabien quan. I un matí fred d’hivern, una fredor blava que recordava els camins glaçats i les herbes gebrades de la plana, el prefecte va interrompre una classe per avisar-me que jo tenia una visita. A la saleta de visites de l’entrada, va dir, m’esperava una persona. Vaig baixar l’escala amb prevenció, procurant no pensar en res, actuant amb l’anestèsia total que m’havia imposat i que tants bons resultats em donava. En obrir la porta de vidre glaçat de la saleta, vaig trobar la mare dreta, plantada al mig de l’espai, mirant-me amb ulls brillants.

La mare portava un vestit negre senzill, una bufanda fosca de color indefinit i unes mitges de color de cendra. Tenia els cabells estirats enrere, i els cargols de l’antiga permanent lligats en un manyoc al clatell, l’únic detall ornamental que duia, restes d’una gràcia destrossada. La vaig trobar més seca i amb les galtes i el front tallats per línies com cicatrius enormes. Duia una bossa d’un xarol cridaner, vulgar. Jo portava la bata de ratlles blaves de l’uniforme, baldera, deu canes gran que deien.

Ens vam abraçar sense dir-nos res i jo, amb la cara contra el seu pit, vaig tancar els ulls.

Em tornava aquella olor de benzina de la fabrica, barrejada amb la sequedat de la borra i l’aspresa de les madeixes de cotó brut, i amb un fons de colònia barata d’aroma medicinal o d’es-perit de vi, que feia pessigolles al nas i em marejava una mica.

—Estàs bé? —em va demanar ella amb veu fluixa.

Jo vaig fer que sí amb el cap.

—¿No necessites res?

—No… —vaig dir.

No va voler seure. Va dir que primer havia anat a la torre i com que no podia esperar-me perquè l’únic tren que podia agafar per arribar a Vic al vespre sortia al migdia, li havien dit que em trobaria al col•legi, a la sortida de la població, no tenia pèrdua. Va dir que havia hagut d’agafar el primer tren que baixava de Puigcerdà quan encara era fosc i a Barcelona havia hagut de canviar d’estació. Que la Tuietes, una companya de feina, treballava els dos torns seguits perquè ella pogués deixar les màquines un dia i obtenir permís del director, i que demà ella faria el mateix per la substituta.

—Ja saps com són… —va comentar com si parlés d’uns estrangers de costums exòtics.

Jo no volia imaginar com eren aquelles persones, com era aquell món llunyà, com era tot el que havia deixat enrere, feia esforços per treure’m del cap aquell viatge complicat i els esforços inútils —¿inútils?— de la mare per venir a veure’m. Em punyia el cor imaginar-me-la menjotejant solitària en un racó d’estació el tros de pa amb formatge o botifarra fregida que, segur, portava a la bossa per dinar. Alguna cosa dintre meu cridava contra la intrusió a la meva nova vida d’aquella dona esprimatxada, fràgil envellida, desemparada, desnortada i sola. Una força que no es manifestava perquè una onada de tendresa, de caliditat, de compassió, d’afecció, d’enyorança…, l’aturava, i l’ofegava en una mar interior de llàgrimes. Però les llàgrimes no podien sortir, no les havia de deixar sortir, les havia de reprimir i deixatar en la força que em mantenia tranquil, amable, correcte…, amb la correcció que no podia trencar-se mai en el nou univers d’aquella terra eixuta i solar.

[…]

No ens vam dir gaire res més. No teníem res mes per dir-nos.

[…]

A la nit, sol al meu llit, no vaig sentir res de la tertúlia a la sala del fons amb els visitants que havien vingut a prendre cafè. Vaig amagar el cap dessota el coixí i vaig estar a punt de plorar però les llàgrimes no em sortien, s’havien dissolt en la força d’oposició i el rebuig a tot allò que no volia tornar a viure[…] Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota,immòbil i secret, inscrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. El monstre que havien planificat que fos.