Paraules per a un lapidari

Perquè Joan Miró troba una pedra.
Perquè Joan Miró
ha collit una pedra. Mireu l’aigua del sol
i aquest gust que té l’herba,
aquest gust de verd d’herba,
aquestes vetes de la pedra verda:
el Verb, tot fet de vetes rocalloses.
Perquè Joan Miró toca les pedres:
n’hi ha una que tan sols és un fil d’aigua arrecerant-se als masos.
Perquè Joan Miró esguarda les pedres:
claror de temple de Baal, claror de mar d’Ur i d’Astarte
claror de torxa al clos d’Eleusis, claror del tronc de l’olivera.
Perquè Joan Miró escolta les pedres:
campanes de color terrós com l’orpiment,
esquelles primes com la matinada,
batalls de bronze al sot obac de l’herbolari,
campanes d’or en una sala groga
i el crit de les ales dels ànecs al cor d’una nit de tardor.
Totes les veus de la pedrisseria,
totes les llums pedreres,
la pedruscada als vidres, amb un so de fiscorns,
i aquell roc vermellós quan vespreja,
i un pensament d’herbei a les esquerdes fosques,
i la caputxa verda del botànic,
i la gonella del mineralista,
i el remeier que cull pedres al cim del bosc llampeguejant
i, per camins de carro, entoma el xàfec,
i no va moll de pluja,
no és pas moll de pluja,
per la virtut que cada pedra té.
I ara el cel que tancat el seu castell de cartes, que tant flamarejava,
i al fons de l’armari dels núvols lluu només una pedra:
un present de la fosca i la llum que acaba de collir Joan Miró.