Per la concòrdia

El problema català té per base, per única base, l’existència d’un fet diferencial català, d’una personalitat catalana inconfusible i indestructible, la qual, per a qui no sigui orb d’esperit, és tan forta i acusada, en el passat i en el present, en els fets històrics que l’han creada i en les realitats actuals que la mantenen, como ho pugui ésser la de Polònia, la d’Irlanda i la de Bohèmia.

[…]

I que aquest fet és definitiu, en tenim una prova insuperable en el llarg període que va de les primeries del segle XVI fins a mitjan segle XIX. Durant aquest període de més de tres centúries, la llengua catalana resisteix un doble atac que, racionalment, havia de destruir-la. Actua contra la subsistència de la llengua catalana la força immensa de la monarquia espanyola en els segles de la seva esplendor màxima i en un temps en què la institució monàrquica, a més de la força coactiva, tenia una força social més penetrant i més irreductible que la força coactiva. El Rei y la seva Cort, parlant només en castellà

[…]

L’adhesió dels catalans al fet diferencial català i a la seva expressió cabdal, que és la llengua, no havia estat mai tan forta com en aquests quatre anys de Directori. La política assimiladora pot tenir diverses manifestacions: l’extirpació brutal, quirúrgica, del fet diferencial per l’acció de les armes; l’opressió política, encaminada a matar per asfíxia el fet diferencial, i que pot anar des de la prohibició absoluta de tota manifestació diferencial, fins a les prohibicions parcials o al simple marge de favor a les expressions del fet hegemònic; i finalment, l’assimilació per superació, que es produeix quan un poble de cultura superior domina i absorbeix un poble de cultura inferior.

Però, des de les primeries del segle XIX, les disposicions del poder contra les manifestacions del fet diferencial català no cessen un moment. Primer és la supressió dels residus de sobirania que restaven a Catalunya; després, en venir la Renaixença i aparèixer fracassat l’intent d’assimilació per superació, els trets van més ben dirigits i apunten a les manifestacions més essencials de la personalitat catalana: la llengua, el dret i l’ensenyament.»

[…]

El separatisme català és la contrapart de l’assimilisme castellà. Com s’esdevé sovint, també en aquest cas els extrems es toquen. L’assimilisme vol destruir el fet diferencial català: el separatisme vol suprimir el fet de la unitat espanyola, de la manera més radical pel que esguarda a Catalunya: separant-la d’Espanya. Com totes les solucions radicals, l’assimilista i la separatista són essencialment lògiques.