La base de dades de les Lletres Catalanes
Però la religiositat que lligava potser més aquella gent era la que es manifestava en els capvespres solitaris, quan sortia Nostramo per anar a dur el combregar a qualsevol malalt. Jo no sé per què a mi m’ha semblat sempre que només sortia en fer-se fosc, i en dies de pluja o amb la tramuntana que, per aquells carrers, solia sentir-se braolar quasi sempre.
Ja quan del campanar de la Catedral queia la primera campanada, solia produir-se una estranya inquietud. Tothom les comptava, per si eren set o nou: home o dona. En aparèixer el sacerdot amb el Santíssim damunt les escales de la Mare de Déu de la Pera i oir greus i pausats, els primers psalms, i la campaneta de l’escolà que li era capdavantera, portant un fanaló de llum esmorteïda, tintillejava amb el seu so tan dolorit, començaven a mig obrir-se els batents dels balcons i finestres del seu camí i sortien, borroses per la vespra i el vent, les siluetes dels veïns agenollant-se al pas del Santíssim, i deixant, al marxapeu, el llum d’oli o el quinqué de petroli, una mica apesarats per aquell agonitzant desconegut, i murmurant, devotament, un «Déu li sigui una bona ajuda».