Però, per quant les armes són senyal…

LÚCIO: […] però, per quant les armes són senyal de l’art militar, i la milícia és instituïda principalment per a oprimir i aniquilar l’enemic de justa guerra, i l’enemic contra qui la guerra és justa és aquell que va contra l’Església, com és lo turc, lo moro, lo pagà, l’heretge, lo cismàtic, se seguiria que l’instrument ab què est just enemic és expugnat sia tengut per just; i si just, cosa justa e raonable és que que l’admeta la casa justa que és l’Església com a defensor d’ella; que en les marques cessa tota aquesta consideració i causa. I lo mateix se pot dir de les banderes i altres insígnies militars que també es allí posen senyaladament en Catalunya, i mèritament per haver militat tan gloriosament los que allí les posaren.

FÀBIO: No vull disputar ab vós, que sou gran sofista.

DON PEDRO: Digau-me, senyor, per vostra vida, per què posau allí les marques vosaltres? Voleu-les per ventura fer alegrar de la immunitat de l’Església?

LÚCIO: A mi par-me que sí.

DON PEDRO: Doncs no sé si allí estaran prou segures, per ara ja les coses de l’Església no va tan respectades com solien.

FÀBIO: Com així?

DON PEDRO: I no sabeu com se tracten los coronats per a vui, almenys en València, que per un no sé què los lleven la corona? I a que açò no poden, ab un biaix d’un breu que del papa han obtengut, lleven del poder de l’ordinari als coronats; i encara que lo breu s’és impetrat sots motiu de fer justícia, a la veritat, no se’n serveixen sinó per extorsions i injustícia.

LÚCIO: També tenim aqueix breu ací en Catalunya; mas, senyor, això que dieu és malícia i ràbies que posau a l’obra; i ja que així fos, com dieu, ve tot just nostra culpa, i així nos ho mereixem nosaltres, que no volem quietar-nos ni tenir ab lo rei i menys ab lo Déu, i per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom i abric l’Església no perdam tras lo cors l’ànima […]

FÀBIO: […] los ministres i oficials del rei, per aplaudir-lo, no perquè desigen son servei, sinó per procurar sos interessos propris, inventen eixes extorsions i altres mil, i així volen fer artifici, al rei, tirà, no essent-ho per natura.

DON PEDRO: Com nos volem obrir lo cap sense profit! Al papa, que és príncep de l’església, no es té respecte, i volen que se’n tingue al simple coronat? […]

LÚCIO: Prou ho veem, senyor don Pedro. Però d’això se’n té la culpa lo papa, que aqueixa guerra prou la podria ell excusar i per ço, així com als coronats opremeixen per sa culpa, com tinc dit, així també mouen la guerra al papa per sa culpa […]

LÚCIO: Senyor, no em poseu en aqueixes fondures, i per amor de mi no em façau parlar del papa que té manat no es parle d’ell; i com és mon superior i senyor en l’espiritual, no vull jo descomplaure ni desobeir.

DON PEDRO: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tampoc articles de fe […] que tot lo que es dirà, serà com si dit no fos i dir-se ha sense intervenir-hi malícia alguna.

LÚCIO: […] En tot me sosmet a l’ordinació i correcció de la Santa Església Romana. […]

FÀBIO: […] no sabeu vós que aqueix regne de Nàpols era de l’Església i per demasiada liberalitat d’un papa fou establit a rei particular ab gran perjuí d’aquella?[…]

LÚCIO: […] lo papa no l’ha de voler cobrar ab escàndol i violència. […]

LÚCIO: […] que lo turc està a la porta menaçant-nos a Itàlia, i los lluterans tenen ocupada quasi tota Alemanya i França; tenim ja si és perduda Grècia; Inglaterra, ja veeu qual està; de manera que l’Europa, aon quasi a soles s’honra lo nom de Jesucrist, ja no hi resta net sinó Itàlia i Espanya; i en Espanya, ja veeu lo que és seguit en Castella, que si no tingueren lo rei tan catòlic i no anara per mig la Santa Inquisició […]. Perquè, què cosa més impertinent i fora de raó […] que lo papa, que sol ha d’entendre instruir-nos en la vida espiritual i persuadir-nos en paraules i exemples a la humilitat i temperància, haja de tenir cuidado de regir regnes en lo temporal, i per a defensar aquells tenir exèrcits i tota forma d’ingenis de guerra per a matar hòmens? les armes del papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ser espirituals i no de ferro […].

DON PEDRO: Par, senyor Lúcio, que no teniu vós per bé que l’Isglésia tinga patrimoni?

LÚCIO: Casi que no ho tinc per bé. […]

LÚCIO: Per mil coses que he llegides i oïdes i encara vistes sobre açò del patrimoni de l’Església que han causat grans escàndols en la cristiandat […].

FÀBIO: Lo cos de l’Església, a la veritat, no és ric, mes los donatius ho són prou. […]

FÀBIO: Són les dignitats dotze i los canonicats vint. […]

FÀBIO: Són de diverses valors, que no són totes iguals; alguna n’hi ha que val dos mil lliures; i altress, mes de mil; i altres, vuit-centes lliures.

DON PEDRO: Jesús, és possible? […] I en què tenen la renda?

FÀBIO: En molts delmes i primícies, així en lo terme d’ací come tot lo bisbat; sols n’hi ha una, i es lo prioritat major, que té la renda principal en uns molins de molt gran importància.

DON PEDRO: […] Los canonicats què valen.

FÀBIO: Senyor, los canonicats valen, a la veritat, poc […]

FÀBIO: Valen cent cinquanta lliures.

DON PEDRO: No és mal, que ab poca cosa que s’hi ajuste poden en poble com Tortosa honradament viure, perquè crec jo que les provisions ací deuen ser barates. […]

DON PEDRO: I lo bisbat quant val?

FÀBIO: Valdrà nou o deu mília lliures.

DON PEDRO: Que és burla?

FÀBIO: No és, per cert, ans és així I té la diòcesi tan estesa que és de llargària de trenta llegües catalanes o més perquè comença en una vila que es diu Maials, a dos llegües de Segre, i arriba fins Almenara, cinc llegües de València, i també entra en Aragó. I en cada un d’estos regnes de la Corona té pròpries baronies amb plena jurisdicció.

DON PEDRO: Oh, bella cosa! per cert, això serà província i no bisbat; aqueix bisbat també es poria acercenar per altre ordre que té donat lo senyor Lúcio; meravella’m de com lo bisbe no té l’obra de la seu tota a son càrrec tenint tanta renda com té i sabent que en té tan poca la cos de l’Església.

FÀBIO: Ell se’n guardarà molt bé d’això! En bona hora donàs lo qué és obligat confrme a la tatxa, que prou se contentaria lo capítol, mas ni açò ni allò dóna.

DON PEDRO: Per ventura, segueix l’ordre del nostre arquebisbe don Tomàs de Vilanova, que poc temps ha és mort, lo qual estimava més distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de Déu, que no en edificar esglésies, que que són temples morts, o quissà té alguna cosa de criats, que serà com un espital i abric de pobres gentilhòmens.

FÀBIO: Ni jo li veig tals criats, ni sé que faça tals caritats; no que no tinga ocasió i encara obligació i força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vui hi ha en Tortosa, ab esta tan cruel i tan universal fam que és casi en tota Espanya, que van per los carrers tan embotits que és dolor veure’ls, sense una altra llegió de pobres vergonyants que purament pereixen de fam. I sabem que moltes cases no viuen sinó d’herbes i de garrofes, mas no per això veig que es mou a fer caritats més del que solia, o si fa, tan poc que no fa cap a res.

DON PEDRO: No em meravell, doncs, que no emprenga l’obra de la seu, perquè si aqueixa que de dret li és forçada no fa, com farà aquella que és voluntària?

LÚCIO: De dret, tan forçada hi és l’una com l’altra, segons opinió de molts, que de tres parts de la renda dien que la primera ha de ser per a son viure, la segona per a pobres i la tercera per a obrar esglésies.

DON PEDRO: Lo bisbe que vui tenim no es diu don Ferrando de Lloaces?

FÀBIO: Senyor, sí.

DON PEDRO: No és menester desconfiar, que si fins ací no ha fet, hi farà en alguna hora, quan menys vos ho pensareu, que m’han dit que és ric home i tots temps se trau més de cru que del nu, i per altra part no ignora, com a docte que és, al que és obligat fer, i si la vergonya no l’estimula, estimular-lo ha la consciència.