Pigues

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.
Ibn-al-Labbana de Dènia (Versió de Josep Piera)

Algú va dir
que les pigues de la teva esquena
eren estels que havien enfosquit.
La bellesa és això: un ram de signes
que il·lumina la foscor d’una caverna.
Però ha passat el temps, que sap engrandir l’art
a costa de la vida.
Ja tot s’ha transformat; també nosaltres.
Tot anuncia
el ritual salvatge de l’ocàs.
Tu encara ets
aquell mirall on uns ulls poden viure.
Jo només sóc
el que resta de nit entre les teves pigues.
No tinguis por de mi
ni del foc de la pedra
que amago a la butxaca.
Recorda-ho quan em miris:
els boscos més antics són els que més crepiten
i les nits no són fetes a mida de ningú.