Pirinenques

I

Corre l’ombra d’un núvol pel prat pendent;
eugues roges pasturen quietament;
s’estima l’aigua blanca de les canals…

Cançó d’aigua i d’esquelles, coms colossals
i lluny i lluny les roques, l’herbeta rasa,
l’estimball matador,
i ni la pietat humana d’una casa.

I lluny: amunt, amunt,
la soledat de tot
sota aquell cel puríssim d’un blau profund.

II

M’he assegut: mig dormia.
—Remor d’aigua llunyana.—
El vent dequeia i revenia
i em sonava a l’orella benignament.
De sobte, una claror de pensament
s’ha desvetllat dins mi.
Veia el cel dalt dels cims tan lliure i gran
i el vellut pacient de l’herba rasa.
D’esma he collit dues espigues…
M’he sentit pujar al coll l’enyorament
d’un que al cap d’anar molts anys vagant
s’adona que torna a ésser a casa.
I era d’un gust aquell moment
com si algú que no en té endevinés una pàtria.