Poblet

A la primera embranzida
salta pany i forrellat;
a la segona, les portes
esclaten balandrejant.
I com cap de torrentada,
fins la mesa de l’altar,
rebuig de viles i pobles
a tomballons se n’ha entrat,
calada la barretina
i a la boca el renegar
com si fos a la taverna
fent la morra ab Satanàs.

[…]

La mòmia del rei En Jaume
ja acosten a un finestral.
Poble, a qui vols, ja bramulen,
a Jesús o a Barrabàs?
Los vidres salten a trossos;
la finestra dóna al camp.
La nit, que hermosa i serena!…
L’aire, que dolç i embaumat!…
La lluna, alçant-se tranquil•la
daura muntanyes i plans;
se sent belar una ovella;
un rossinyol ha cantat.

És la terra catalana
que el gran rei va trepitjar;
és l’aire que el pit li omplia
dels Pirineus i el Montsant;
és la lluna que brillava
sobre l’armeig dels alarbs!
La mòmia del rei En Jaume
fins sembla que s’ha dreçat,
com si per dalt de les cimes
volgués veure més enllà!…
La colla canta que canta; l
’incendi enrera es fa gran.

Un que frec al rei se troba
tot de cop s’ha esborronat,
que ha sentit calor estranya
caure a sobre de ses mans.
Fins al rei los ulls aixeca:
fred d’espant ja els ha baixat!
Ja els ho ha dit als de la vora;
la nova corre com llamp;
ja s’apaguen les cantúries;
ja s’aparten esglaiats.
La mòmia del rei En Jaume f
il a fil està plorant!

Per les escales s’aboquen
com a corbs esperitats;
salten los ciris enrera
per los graons fumejant.
En lo temple ni s’aturen;
passen d’un bot lo portal:
a tomballons com vingueren,
a tomballons se n’han ’nat.
Quan són lluny giren la cara;
roig per l’incendi és l’espai;
i el rei sempre a la finestra
avança el cos encisat.

Déu de justícia, feu vostre
mon prec i el de mos germans!
Que tinguen fam, i en sa boca
lo pa i tot se’ls torni fang:
que tinguen set, i s’eixuguin
fonts i rius al seu davant:
que tinguen fred, i ses robes
se’ls hi tornen mar de flam:
que tinguen son, i s’ajeguin
sobre escurçons bavejants!…
Mes ai, que demà feliços
i riallers tornaran!