Pondus

Sobre la taula, el pes romà.
Dos mil anys em miren
amb aquests ulls dels forats:
òliba del captard erosionada,
terra cuita pastada per mans d’esclau.

Va penjar d’un cordill en un teler
i va veure molt temps
com els fils es creuaven.
Va ajudar, mut, llunyà,
a milers de connubis entre trames i ordits.
I ara em mira.
A mi, que teixeixo
lentament aquests versos
i sospeso paraules i el miro. I m’ajuda.

Roma ha passat. Jo passo
i ell durarà. Li somric.
Però ell no somriu. Només pesa i ajuda.
Potser per això dura.