Prefaci a la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana

El present DICCIONARI no pretén contenir tots els mots avui inventariats: això està reservat al futur gros diccionari de l’Institut. En aquest, en què els mots figuraran distribuïts en dues llistes alfabètiques distintes (com, per exemple, en el Webster, anglès, o en el Petrochini, italià), poden acollir-se des del mot antic completament caigut en desuetud fins al mot dialectal més insignificant i àdhuc els castellanismes i tots els altres mots jutjats avui inacceptables que trobem usats en els escrits dels autors renaixentistes. Poden acullir-s’hi i àdhuc convé que s’hi acullin. Però no així en un DICCIONARI com el present, que pretén ésser normatiu i en què llur inclusió podria semblar un encoratjament a usar-los, cosa ben perillosa en els moments actuals en què molts, desitjosos de millorar llur català, van a la recerca del mot estrany amb què remplaçar l’habitual, sia aquest bo o dolent. Segurament algú no trobarà bé que no sigui inclòs en el DICCIONARI GENERAL, tal o qual mot peculiar de la seva contrada; però que pensi que si aquest mot ha de figurar un dia en el diccionari general de la llengua literària, ha d’ésser perquè un escriptor d’aquella contrada l’elevi, ell que el coneix bé, a la categoria de mot literari.