Qui em compra maduixes?

—Què em dóna ara?
—No n’ha demanat una lliura? Doncs aquí la té. Faci-les visurar per qui vulgui.
—No hi estic; per mi no hi ha el pes.
—Ei, ei, no remen les maduixes; que es pensa que és xanguet? Se’n fa catorze quartos, ara ja les té al plat.
—Torni-les al cistell, no fan per mi.
—Nosaltres no quitem res a ningú. Faci’n una truita, que estalviarà el sucre. Bé, sí que les faríem netes, les ganàncies! Un cop pesada la maduixa ja no hi toma, al cistell; encara que s’hi poses l’Audiència.
—Si sempre una lliura m’arriba al fistonet del plat…
—D’a on surt ara amb lo fistonet! Les hi deuen pesar malament, senyora; l’enganyen, que n’hi donen de més.
—Vostè, jove, a quant les maduixes?
—Qui crida, a on sou?
—Aquí dalt. No, dona, a l’altra banda.
—No el veig… no hi ha ningú. Jo et flic! Que va de debò?… Ah!… Van a divuit. Són clavells, noi gran.
—A sis.
—Mira el marrano, poca-solta! Ànsia allà, cabàs de les dotze, cup del delme: menja pa de galgo, si vols atipar-te.
—Què crida, què crida aquesta dona? I a sis i mig que no farem res?
—Ànsia a nannar! D’a on surt aqueix setmesó? Valdria més que et fessis ensenyar per canyiula, al circo Acuestes, que t’hi guanyaries les queixalades. Mireu-me el retall de ninot; sembla un home esquifit que l’hagen muntat amb escapolons de persona.
—On aneu vós amb aquesta boca que ja no s’estila! Que us ficàveu lo bergansí de través, que se us va donar tant? he, he!
—Anem, ves, que no hi tens gràcia a riure, ¿no veus que els nervis te tiren massa i et fan patir? Afaita’t les patilles, que et xuclen la substància i no t’hi caben, a la cara. Que no t’ho han dit, que fas tristesa amb aquest emmagriment que et devora?
—Mare, mare, mare, vinga, mare, vinga!…
—Deixa’l estar; no veus que és tocat, pobre minyó? Llorito real, dame la pata.
—Tu! A on és la dona que disputava?
—Ai, la gata saumona! Ja ens l’ha fregida: mira-te-la, és a ca l’adroguer que les hi pesen.
—Teniu, que no n’hi ha més que set unces.
—I què ens explica aquesta senyora? De què les vol?
—Que me n’han quitat la meitat.
—I qui l’hi ha dit? Que surti aquest maco que ens bescanta.
—L’adroguer, ell mateix les ha pesades.
—Doncs, filla, no hi estic. Quan jo les hi he entregades hi havia el pes; que sé jo el monopolio que han fet allí dins?…
—Què diu aquesta dona?
—Lo que sent. Que té la romana reial de baix a la platja, vostè?
—Sí, senyora…
—Vaja, pleguem; ara em tracta de senyora: alante, mig amic… Qui… compra maduixes?…
—Vostè, prenda, se ‘n fa setze quartos la lliura, i el demés són trons.
—Doncs, tingui, aquí les hi deixo: no les vull.
—Ja fa bé de deixar-les; perquè l’estafen.
—Fidela, dóna’m lo quarteró. A qui dirà estafa aquest malparlat, net de modos! Ho deu tenir per estil, vostè, més que poca-criança! Què, encara que siga una dona, só incapaça de fer-li empassar la paraulada que m’ha estrellat la cara. A on va aquest macaco, enganyacriades, fandilleta! Ja fa bé de ficar-se a dins, que no n’és digne, de que la claror lo toqui!
—Jove… Mestressa!… a sis i mig dèiem, que no hi farà un pensament?…
—Baixa, cara estrafeta, que si amb los socs no et desfaig les poques fesomies que hi tens, vull perdre el nom de font.
—Nicolà, nicolà, à, à, à!…
—Què en fem, del plat, Madrona?
—Tira’l enlaire!… planta-te’l al monyo: a on surt aquesta ximple amb lo plat!
—Baixa, maco, que et vull fer obres a la cara.
—Madrona! marxem; guaita, ara torna el municipal amb un cabo.
—Baldament vinga amb lo navio Soberano…

* * *

—Ei, què és això?
—No senyor, no és res: ja està compost.
—Errat, no senyor; no les cregui: feien la grilla de cinc unces.
—És veritat lo que diu aquell senyor.
—Un servidor les ha repesades, i ens han abandonat; tant a mi com a aquella senyora del tercer pis.
—No el cregui, senyor… cabo.
—Pues, home, no tinga vostè quimera; faci el favor de posar-se el xec i vinga a l’Alcaldia. Vostè veurà com en un verbo queda composta la querella. Vostès agafen la indústria i passen avant; vorem si lo sinyor tinent d’Alcalde les hi possa a vostè s una confirmació en la llengua que els hi apanye perquè no insulten a les persones de prudència. Guàrdia, ¿eran éstas las que le han faltado a usted?
—Las mismas: en fijándome yo en una persona, no se me despinta aunque pasen tres meses.
—Però, escolti, sant Cristià: ens ho lleven.
—No escolte, ni xisten més; a l’Alcaldia expossaran sos descàrrecs i de lo que ressulte se les hi farà xustícia. Segueixen en avant i no compliquen la discòrdia, perquè els hi pararà perxudici.
—Diu… que anirem tan bé!
—Si tingués una arma, li tirava un tiro!… A lo menos, tapi’ns la boca d’aquell brètol.
—Pchist!… oi! cuidado con propasarse. És forta cossa que no solten vostès la llengua que no sigue per afrontar i possar-li lo rostre com una mosquerola al propi lucero del alba!
—I a on tenim d’anar, veiam?
—¡Pues qué! ¿yo parlo en gringo?… Alcen pronto los chirimbolos, y ya están andando; o si no, les trinque codo con codo i veuran vostès les poques cerimònies que jo usse. I guarden, que io tinc males fogossitats.
—Digues que ara hi ha una llei, que les persones de bé estan desemparades
—Que no em repliquen ni una síl•laba, i ojo, que si pegue una pità s’aixunta una companyia i van vostès de passo per tota la població. ¿Estamos?
—Que som cap facineroses per lligar-nos? Miri, tingui’s compte, que el meu senyor és suplent del tercer districte… i no es comprometi: que si em toca una filagarsa de la roba, tinc qui m’abona, i després podrà cridar ous a vendre… Miri’s que el meu fulano, l’home de casa, m’entén?… ja els aprecia als valenciana per això… a les bones: però si anem a la tremenda, només ne deixarà els melons, d’aquell reialme. Ja li dic, és suplent… i del tercer districte, que allò és Andorra. Ara faci lo que vulgui: l’avís ja ha anat per endavant.
—Madrona, mira que encara t’enfangues més!
—I què saps tu! Si el meu home ens vela en aqueix afront!… Retiri’s, senyor!… hi hauria desgràcies. Que el que li toca a la Madroneta, ja pot dir que no hi té res que fer, en aqueix món. És una fiera, senyor municipal! Deixi’ns anar a guanyar la vida honradament, i el que haja estat que haja estat.
—La fortuna que té vostè és que jo no pare compte en semetxants baladronàs.