Records d’un excursionista

En mes excursions en eixes hermoses valls, sempre he trobat, en les cases de pagès, una franca hospitalitat; aixís és que conservo el més coral record dels bons amics que hi tinc. Cada any espero amb desig la temporada calo­rosa per a venir en eixes delitoses valls i serres, a estrènyer la mà a mos companys d’excursions i caceres.

Aquest any, pocs dies després de ma arribada a Prats de Molló, un ric hereu d’una de les masies principals del riberal, me convidà a son casament.

El día fixat, de bon matí, ja tenia un cavall ensellat i un mosso de peu que m’esperava per a conduir-me a casa de mon amic.

Quina hermosa matinada! L’oreig és fresquet, el cel blau sense un parrac de núvol; se sent l’aroma de l’herba dallada dels prats; la cotoliva s’enlaira refilant a gran altura; les flors de muntanya s’espolsen la rosada de la nit. Seguim el pintoresc riberal del Tec, arribem a la casa de mon amic Joanet, situada al peu de la cordillera que del puig de Costabona se destaca per a formar el Canigó, a 1.400 metres d’altitud en una vall admirable regada per un afluent del riu Tec. Casa pairal de bon aspecte, amb son caseriu de corts pel numerós bestiar de llana i boví, rodejada de grans arbres ombrívols, tells, faigs, roures, amb una font prop de la casa, d’una aigua gelada i riquíssima.

Eren les 6 del matí; trobàrem els parents, amics i convidats que nos espe­raven, un floreig de jovent que dava gust de veure. Després d’esmorzar mun­tàrem tots a cavall per anar a buscar la núvia, filla d’una rica masia, a una hora més amunt del riberal. Formàvem un vertader esquadró amb els cavalls enflocats i enramats; tothom alegre, de bon humor. En Joanet, el nuvi,  24 anys, alt, bon mosso, simpàtic, gec i pantalon negre, faixa de seda, barretina, cor­bata de seda nuada amb anell d’or, passa tot davant. Arribem a la casa de la núvia, jove, de 19 anys, rossa, ulls blaus, molt guapeta, gipó i mocador de seda, faldilles de fina llana, còfia de punta rossellonesa, llargues arracades d’or al coll, eixerida, riallera…  En Joanet, tot cofoi, l’ajuda a muntar a cavall, posa el peu sobre son genoll i d’un bot se troba asseguda sobre son ric silló de vellut carmesí puntejat de claus daurats. Rera d’ella l’espader major, sa mare i demés família i amics.

Emprenguérem la marxa cap a la vila de Prats. Quina comitiva més alegre, quina animació de crits i dalles, enmig de trets de pistola, de carretilles que espetegaven als peus dels cavalls; el matxo deis baguls, que porta el nuviatge i vestits de la núvia, trotava davant a uns cent passos de distancia, tot enflo­cat, brida de penjorelles i borles de llana vermella que li tapen quasi els ulls enmig de la qual sobresurt, nova i lluenta, la placa rodona de coure que porta gravades les imatges de sant Antoni i sant Eloi; sobre el cap, un alt plomall i un ram de flors. De son pitral incrustat de mirallets pengen  borles de tots colors, sa cascavellada se sent de lluny, eixorda. Porta el cap dret com si comprengués la importància que representa, i son mosso de peu, per lleuger que sia, no el pot detenir.

A l’arribar a la vila de Prats, tothom surt a la finestra, tothom saluda als nuvis. —Barra que a toc, Joanet, que guapa te l’has triada!… —La núvia baixa els ulls i dos roselles coloren ses galtes… Se tiren flors, confits que la quitxalla arreplega als peus dels cavalls…

Arribem a la plaça, davant de la casa de la vila. Tothom baixa de  cavall. Que lleugera és la núvia! En Joanet li dóna la ma i d’un salt ja és a terra. Entrem  a la sala de matrimonis, que s’omple de gom a gom. Els nuvis s’assen­ten al costat l’un de l’altre, i l’alcalde, cintat de son eixarpe tricolor, amb una cara riallera, se posa ses llunetes, i després de llegir l’auto matrimonial els diu amb serietat: Senyor Joan P. ¿consentiu a prendre per esposa a Teresa B. que teniu al costat? Sí,  contesta en Joanet. I vós, Teresa B., ¿consentiu a prendre  per espòs a Joan P.? Contesta la Teresina fent la mitja rialla: Sí… En nom de la llei queden units en matrimoni!… Els llegeix els articles del codi civil, i la comitiva que omple la sala, d’una veu atronadora crida: Que es faci, i li contesta la turba de la plaça i del carrer que no ha pogut entrar: Que es faci… Tot són  felicitacions i per molts anys. La mare de la Teresina s’eixuga una llàgrima tot abraçant sa fila. En Joanet dóna el braç a sa sogra i cap a l’església tota la comitiva, tirant una pluja d’ametlles i confits. Des­prés d’oir missa I  rebuda la benedicció nupcial, nos dirigírem a cavall a can Joanet. Arribàrem a les 12. Ja trobàrem la taula parada; vaig comptar 40 coberts. Però  el que causà ma admiració fou los preparatius culinària. Era difícil comptar l’aviram enfilada en un ast llarg de cana i mitja; havien fet baixar el pastor de l’andar per a rodar l’ast; sa cara regalava de suor. —Eixa és la meva reina de cada any per la festa major, me digué… Pobre vellet! Feia 45 anys que rostia l’aviram de la festa!… Déu meu! quin dinar! mai s’acabava; durà fins a les 4 de la tarda amb molta alegria i cantarelles, sobretot quan en Joanet a postres ens tragué un ric vi vell de Banyuls que els àngels hi cantaven.

Cap al vespre comparegueren dos joglars, un violí i un flabiol, i tot el jovent se dirigí cap a l’era, i vinga ballets i corrandes fins a les 10 de la nit; tot il·luminat per un clar de lluna esplèndid.

A les 12 de la nit, abans d’anar a retir, portaren el ressopó  als nuvis. La Tereseta tota avergonyida treia només el cap del nas; en Joanet nos allargà a tots la mà i ens convidà a bateig per l’any vinent, ajudant Déu.