Residència per a la gent gran

Obries de bat a bat
els porticons de fusta de la casa del poble
i ens cridaves a taula.
Eres forta i bonica com un arbre
i els nens del veïnat s’enrojolaven
si els tocaves la galta amb un sol dit
i els regalaves caramels de menta
―feies olor d’espígol
i duies vestits d’estiu
esquitxats de flors vermelles.

Ya, pues, vamos para casa.
Torno a enfilar mentides blanques
―Mañana, mamá, mañana―
mentre embotones i desembotones
el mateix trau de la camisa
una vegada i una altra
sense mirar-me.
I oblides l’alumini blanc
de les finestres d’avui,
que només s’obren endins.