Ressonàncies, 1942-1952: Diari d’un escriptor

1952. Jo sóc un creador. El meu plaer és la invenció. El meu desmenjament comença en corregir, davant la qüestió o problema que hem convingut en anomenar d’estil. El meu estil no me’l sé veure. Em trobo perplex davant del que he escrit fa un cert temps. En general, llevat de certes defectuositats que em salten a la vista, no em sé corregir, i tot el que se m’ocorre és anar més endins de les meves invencions, caràcters, situacions, diàlegs, on els caràcters s’acusen, s’aprofundeixen, etc. Però poc  en sé, de perfeccionar l’estil.  Quan potser caldria supri­mir, afegeixo. El meu corregir és encara inventar.

3 de febrer de 1952. Demà passat, 5, faré setanta anys. El 52 em porta dos esdeveniments importants per a mi. És natural. Aquest mes de febrer acabaré la meva gran novel·la en la qual treballava des del 1939. Aquest mateix mes començarà a Toulouse la impressió del primer volum. Mai no m’havia cregut arribar als 70 anys. Tot escrivint la novel·la he estat diverses vegades tan malalt que desesperava d’acabar-la. Quant a la impres­sió, no la veia possible durant l’exili. Tanmateix, de les dues coses, l’una s’és acomplerta, l’altra s’està acom­plint. Cert, dos esdeveniments per a mi. […]

19 de març de 1952: He acabat la novel·la. Tinc setan­ta anys. No penso escriure cap més obra d’imaginació. És possible, però, que treballi i  retreballi uns contes o històries curtes que tinc, els uns acabats, els altres mig fets, els altres en apunts o esborralls. Formarien un vo­lum considerable. Seria la meva  darrera obra d’invenció novel·lística. Ara  m’atrauen altres coses. Primer con­tinuar un assaig filosòfic que es diria La possibilitat, i acabar-lo si visc encara alguns anys. Ja en tinc bastants fulls escrits i moltes notes que s’hi refereixen. No po­dria ésser un treball constant, o gairebé de tots els dies, com feia en la novel·la. Treballar amb pausa, molt serenament o reflexivament. Molta meditació i consul­tar certs llibres.

Ensems, continuar les Ressonàncies, cada dia  amb més aprofundiment. L’anecdòtic quan sigui necessari. En general, però, anar al fons de les coses, a l’essència que puguin contenir els esdeveniments i les coses de què parli. Ensems revisar i refer els versos, sobretot La complanta de Janet, molt deficient per la forma i la qualitat poètica. Corregir molt a fons els Sonets, inde­pendents de La complanta. Potser n’hi ha massa. Fer-ne alguns altres? Veurem. El temps ho dirà. En tot cas, obeir només la necessitat interior.

El gran treball serà revisar i corregir tota la novel·la. Ara porta per títol general definitiu El pelegrí apassio­nat, i cada Llibre o novel·la el seu títol corresponent. La primera novel·la ja està en impressió, a Toulouse. Cons­tituirà un volum de 560 pàgines, i és el més curt. Em caldrà, doncs, revisar a fons les altres nou novelles. El pelegrí apassionat és un compost de deu novelles. ¿Caldria potser indicar-ho ja des de la publicació de la primera per orientar els lectors i la crítica? Potser per mitjà d’una nota breu de l’editor o de l’autor? Cal pen­sar-hi a temps abans de fer la compaginació del primer Llibre. De les nou novel·les a corregir, eliminar prolixi­tats, reduir, escurçar, treure el que no sigui absoluta­ment essencial, necessari. Quin treball se m’espera! To­tes les nou novel·les són, potser, excessivament llargues, prolixes, escrites amb massa abundància i poca reten­ció. Quin treball veure el que hauré d’eliminar i el que haurà de restar, necessàriament! El darrer Llibre, Els desgreuges, ell sol té —és enorme— 2374 fulls manus­crits de la grandària dels fulls de paper per a còpies a màquina. Tot i que els redueixi, no seran necessaris, per a la publicació, tres grossos volums? No n’hauré fet massa? El tercer Llibre, Janet imita el seu autor té 1300 fulls del mateix format. El setè, poc menys, o igual. El vuitè, prop de 1000 fulls. L’obra, en conjunt haurà de tenir catorze o quinze volums. Els lectors catalans em voldran seguir? Tindrà l’editor prou resistència eco­nòmica per publicar la meva summa novel·lística? Ara tota la meva inquietud ve d’aquí. La pau, el repòs, la satisfacció d’haver acabat l’obra totalment, ja els tinc. La joia d’haver-la escrita, ningú no me la pot prendre. Sobretot la joia de la creació mentre l’escrivia, ningú no me la prendrà. […]

Acabada l’obra, treballo en la reforma i millorament dels Llibres cinquè i sisè que em semblen massa preci­pitats. Ara estic en el cinquè. Tenia gran nombre de no­tes bones que no havia sabut aprofitar. Actualment me’n serveixo. M’adono que, en general, la meva obra podia ésser més perfecta. Per arribar, però, a la perfec­ció que ara entreveig em caldria reprendre-la tota en un treball d’una pila d’anys. No en tindré el temps ni les forces.