Resurrecció

Et recordo assegut arran de la piscina,
les cames afonades, les mans afonades
entre els genolls i els ulls, cap cot, estàtua
arcaica vora l’aigua on jo em banyava.
T’estaves quiet cercant l’hàlit de la tarda
rere el meu mur que havies erigit,
d’aire vist i ciment, amb la teva mirada
de séquia d’aigua estanca,
que surava precisa, com des d’una espiera,
escodrinyant amb impostat desdeny
els camins que el desert al teu voltant creava
i transformava a cada instant, el teu.
Jo repicava el mur i cap porta s’obria.
Tu trencaves la pedra i jo no hi era,
era als afores, lluny, sota la pols de les cruïlles on
feia que t’esperava, de reüll, sense veure-hi,
com en un duel d’esquena a tu.
Ara em reptes de nou, amb la cara ensotada
al fons d’un altre mur, un rostre maquillat
en galtes i parpelles pel teu desert privat,
que et crea i et transforma, i t’aixeca en la nit
de tots els meus matins.
La teva mort
serà la meva resurrecció.