Soliloqui de carrer

No existirà ja mai més el meu cos. És el que em dic mentre vagarejo a la recerca de la meva imatge, les trenes al vent, el flascó de llàgrimes perfumades d’ell com un record. És el que em dic, Carles: com un record. Més enllà de les teves paranoies, més ençà dels crits desesperats, de tant perdre’m de minut en minut en una allargassada rutina, Carles, he baixat les nostres escales amb la meva vella maleta de cartó. Antany hi guardàvem, recordes?, l’amor entès com a propietat privada, d’hotel en hotel, de fonda en fonda, com una violació a plena llum.
No existeix ja, doncs, el meu cos. I voldria ser tan sols un esperit errant a la ventura, com una alenada de llibertat. És el que em dic mentre semblo, potser, una noia perduda en el carrer. No saps pas amb quina frisança he comptat encara les escales, com si cada graó fos el full d’un calendari que anés recomponent-se. I tanmateix potser tremolava imaginant els ulls ben maquillats de les veïnes per les escletxes i les portes entreobertes, en el replà. Baixava l’escala, doncs, quan ell reposava ja per sempre en el profundíssim son dels qui han cregut viure, la boca oberta i els palmells esbatanats devora les cuixes, damunt la vànova. Com un terror o una podridura de records.
He caminat sola, Carles, sola com vam néixer i com sempre acabem morint, en les cruïlles dels camins i la pols del temps que es va assolant damunt nosaltres… I he recorregut, així, tots els carrers del nostre barri, talment el darrer adéu a allò de nosaltres que s’hi ha anat enganxant amb el pas dels dies que ens hi estimàrem. Pensava, ja ho he dit, que el meu cos, com la completa felicitat, tampoc no existia, desfet a engrunes dalt dels fanals, penjat a tirallongues en les acàcies de les torres amb gos llop i tres minyones, ensangonat i ple de claus, en l’estrip d’una claveguera, esmicolat en el munt de deixalles que ignora el drapaire. Caminava amb l’aurora, eixarrancant-me damunt les vies d’aquell seixanta-quatre que mai més no tornarà a passar. I no em feies pas cap llàstima, Carles, perquè eres tan sols un tramvia retirat de circulació, emmagatzemat i ple de pols, i ara l’horitzó se m’obria, Carles.