Tatxant la síndria

Hi ha un moment que t’adones que has de marxar,
que ja no hi fas res.
Després de tota una vida sabent que eres el més jove,
un dia descobreixes que ja ets el més vell,
vell sí, vell, vell com el vell fantasma de Matusalem.
I no cal que t’ho rumiïs més:
has de marxar, introduir-te al carrer
i desaparèixer entre els ramats de solitaris.

Un cop a la intempèrie, tot s’acostarà a aquests dits
dibuixats per la velocitat,
que duen carícies de vellut sense resposta,
només plaer després de dies de fascinant dolor.
Tornem al carrer, amb paraules i més paraules,
una mica rebregats però contents,
sense projectes i enmig de la xafogor.

Tatxa una síndria,
treu-li el cor i mossega’l:
tindràs la llengua ben vermella doble zero,
llengua de doble zero dolça amb gust de síndria.