Tercera cançó

Remenant els llibres de la prestatgeria he trobat el compte del restaurant on vam dinar el dia que em vas deixar. No és la mena de papers que m’agradi conservar i per això m’ha sorprès descobrir-lo esbarriat entre les pàgines de la biografia de Louis de Funès. He recordat que vas insistir molt a pagar, probablement perquè havies preparat l’escena i devies creure que hauria estat indigne que, a més a més, t’hagués de convidar jo. Que  m’endugués el compte també m’ha sorprès. Vol dir que, tot i la duresa del moment, em va semblar important conservar-lo, potser com la prova documental d’una decepció—la tria d’un restaurant com a territori neutral em va doldre gairebé tant com el veredicte que, defugint-me la mirada, vas pronunciar—. M’ha fet somriure veure què vam menjar. Encara que el document no especifica què va demanar cadascú, és fàcil deduir-ho. De primer, no hi ha dubte. Et van facturar dues amanides de tomàquet, formatge i orenga. De segon, uns raviolis de llagostins i porros (per tu) i un filet a la planxa (per mi). Que no prenguéssim ni vi ni postres em fa sospitar que fèiem dieta (si fos possible tornar enrere, no faria mai més règim: és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles). El restaurant encara existeix. No hi he tornat perquè no m’agrada. És el típic negoci fill de l’eufòria dels Jocs Olímpics on, seguint un ritual molt propi d’aquesta ciutat, s’ajunten la hipocresia dels clients, que fan veure que s’hi menja molt bé, í la falta d’escrúpols dels propietaris, que fingeixen que saben cuinar. I també perquè, encara que han passat molts anys, no vull arriscar-me a trobar-t’hi i haver-te de saludar, preguntar-te com va tot i que tu, una mica incòmoda, m’hagis de presentar el teu marit—encaixada vigorosa, cap dieta a la vista—o, pitjor encara, els fills, pastats a tu, que hauríem d’haver tingut.