Text del cementiri mariner

Me’n vaig al cementiri del meu poble
bell en sa solitud, senzill i noble
tot ell parat de blanc, color de pau
sota el cel esplendent i un gran cel blau.

M’hi passejo tot sol pel cementiri
com un escarabat per dins d’un lliri
i m’apar que és quelcom profanador
de mos passos inquiets la lleu remor.

El terrer, adobat amb carn humana
és divís en jardins de folla ufana
i entorn d’ells, en fileres apretats,
els nínxols van traient llurs blancs esclats.

Dintre els nínxols i sota els bells jardins
tinc un món enterrat de conveïns
d’homes, dones, infants que he conegut
i que han mort un a un sens fer traüt.