Tots els sonets II

Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d’il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d’ònix ajagudes
a l’hora minsa que el ponent s’atarda.

Un cigne rosa, ocult, munta la guarda
als matacans ombrívols on escudes
reminiscents esblaims de combats rudes,
brins de paüra, espectres de basarda.

Ciclòpic ull, jo et bado la parpella
—al puny l’escarpra—i he reblat l’anella
dels anys difunts al vespre que es marfon.

Arc de triomf de la malenconia,
amb la catifa als peus de la badia
i una corona de merlets al front.

[…]

La nit recula un poc i avança el dia
saltironant a passes de pardal.
L’estrella d’or s’atura en el Portal
de la Gallarda, un crit de profecia.

[…]

El poeta sofistica una finestra romànica al mur oriental del seu castell

Bada’t, finestra, esquinça el mur.
Que el sol ixent sigui el meu hoste:
cada matí em doni una almosta
d’or deixatat en l’aire pur.

Romànic trau al ritme obscur
d’una era escrua que s’acosta.