[Trasplantament d’Orfeu en aquest braç…]

trasplantament d’Orfeu en aquest braç — amb què descric el plany que fan els rems durant la travessia (ecco l’atra palude, ecco il nocchiero), teixit juxtaposat a cada al·lusió, amb tanta força, amb tanta força que arreu les teves paraules són ostatges: allà on la gent rondina i tu no hi ets, on tu no tens el dret de ser-hi de tant que hi ets — i canto vora la pietat sense déu, tal com sóc, atent a la frontissa escruixidora que permet el gir de la porta del temps, ben arrupit al fons de mi mateix, estranyat de poder encara moure’m, de poder encara fotre un cop de peu a la soledat, en aquella hora en què els Dàctils m’expliquen dins meu els misteris de Bachmann i jo tot seguit els perboco (a primera fila, oimè, les tres o quatre Tràcies sornegueres, disposades a sortir de l’aula 1 — que cau avall mentre jo xerro — amb el meu cap a les mans talment una pilota — i m’adono que tinc la boca seca — però elles ja s’acuiten a llençar-lo a la paperera del bidell, juntament amb les altres rerialles —
l’escena té lloc sota la mirada silenciosa de la tribu dels morts — jo també miro l’escena des de fora, perquè sóc mort; i allà estic jo, amb el meu empelt al braç, i cavalco pels corredors de la Clínica, m’accelero, galopo, renillo — el petit bec de l’Orfeu-suplement es bada amb mi fins que s’esqueixa, de manera que surt d’aquella boca torta per l’alegria, arrencat a la llengua, un crit de riure, i una rosada de malícia s’escampa al voltant de les pàl·lides figures — fins que una Tràcia s’alzina i renilla
desafiadorament —
mig velada pel núvol de pols, la pollina Eurídice, de tres potes, repta com un cuc entremig de les cames nerviüdes de la Tràcia canera —
per cert: encara queden unes quantes gotes d’ànima que, com jo, són expulsades fora de les tovalles de l’altar en el qual els de la Clínica corrompen les ànimes feixugues que no hi veuen —
color de nit i sense lira, m’ajusto la fletxa al nervi, però no és una fletxa sinó la vara, la vara mil·limètrica que faig servir per sondejar l’orella que no escolta, la vara del no-m’abandonis,
i la disparo lluny, molt lluny, amb el posat tètric, la vara del no-m’abandonis,
i vós tampoc, Malone, la meva harpia: no m’abandoneu —
ja disparat, resteu on sou,
sempre a la mateixa distància de mi,
i sempre
a la mateixa distància de mi, també,
la pedra nul·la