Un bisó

Dalt del vagó, Francis Carrel viatjava bé. N’era l’únic ocupant. Hem d’aclarir que aquell vagó era un vagó de càrrega, el furgó de mercaderies del ràpid californià. Carrel, endormiscat, mirava de tant en tant el carregament que duia. Quatre caixons, dos sacs, dues selles de cavall, un feix de ferros i la caixa forta del Banc Dawson, que s’havia traslladat de població. La caixa era una pesant baluerna de ferro, amb un pany rodó, enorme, al mig. No sabia què contenia, però li havien recomanat de tenir sempre el rifle a l’abast de la mà, durant tot el viatge. Segurament saquets d’or. A Califòrnia, a les darreries del segle passat, l’or circulava amb molta llibertat.

Francis Carrel treia el cap a cada estació, mirava com pujaven els escadussers viatgers, espiava encara un moment així que el tren arrencava i després, quan el comboi havia reprès la marxa, s’abaltia novament, en la penombra del rústec vagó, repenjat contra les sa¬ques, que semblaven contenir llana. No passà res de particular fins que foren a Santa Anna, vora Cowley. En la petita estació veié dos homes que transportaven un enorme bisó mort. S’estranyà que amb aquella calor pretenguessin de carregar una bèstia morta dalt d’un tren. Després pensà que allò no podia ésser sinó la pell, altrament dos homes no l’haurien poguda traslladar.

Efectivament, quan el cap d’estació pujà al vagó per dirigir l’operació de càrrega, li explicà que era una pell a mig adobar, farci¬da de palla. Els dos bastaixos dipositaren la baluerna al fons del vagó i tornaren a descendir. El cap de la bèstia, amb les conques buides dels ulls, tenia un tirat entre tràgic i grotesc.

Quan el tren estigué en marxa, Carrel s’acostà a l’animal farcit i el tustà amb el peu. El buit dels ulls l’impressionava. Hi tirà un sac a sobre i retornà al seu lloc.

La plana s’estenia, ara desèrtica. Més avall hi haurien valls del sud, els rierols animosos, les vinyes i les agrupacions d’alzines. Allí eren encara en ple desert. I a ell li tocava de viatjar acompanyat de la pell d’un animal mort. Els animals es caçaven amb armes de foc, i el Winchester, feia poc aparegut, era la dèria de tots els bons ca¬çadors, i de no pocs bandolers. Ell tenia un Winchester. Estirà el braç per examinar-lo i no el tustà. Cinc minuts després encara cer-cava afanyós, adelerat, per tot el furgó, el seu rifle. Hauria jurat que a Santa Anna el tenia. Ningú sinó el cap d’estació i els dos bas¬taixos que portaven la pell…

S’assegué, perplex i amoïnat. Començava a estar aprensiu. Ana¬va recordant detalls. Els dos bastaixos havien descendit del vagó. Ell mateix havia vist com saltaven… No, no. Només n’havia saltat un per la porta de la dreta. Ja ho recordava, ara: l’altre havia saltat per la porta de l’esquerra, dient que per allí faria més dret. I aquest se li devia haver emportat el Winchester ; no se n’estranyava, per¬què era una arma molt cobejada. Hauria de telegrafiar en arribant a Cowley, demanant que cerquessin el malfactor.

S’adonà que el sac havia lliscat del cap del bisó i s’aixecà per tornar-l’hi a posar: no podia suportar les buides conques sota el front carregat.

S’agenollà vora l’animal i recollí el sac de terra. I acte seguit el tornà a deixar caure. Per un dels forats d’ull sortia un canó de revòlver que l’estava apuntant.

—No et moguis.

Des de dins del cap farcit la veu sortia amplificada, commina¬tòria. No podia fer altra cosa que obeir. Aixecà lentament les mans i romangué agenollat.

La pell del bisó s’enretirà i de dins en sortí un home, que no deixava d’apuntar-lo amb el revòlver.

—Les claus.

Volia dir les claus de la caixa forta del banc. Carrel era un home fort, però el pallard que tenia al davant era jove i donava la im¬pressió d’anar per feina.

—Les claus!

I acte seguit va saludar-lo amb un cop de bota a les costelles. Carrel s’encongí. Sentí una revifada d’ira i se li abraonà a les ca¬mes. Rodolaren els dos per terra, els sacs i la pell tan aviat els queien a sobre com els rodolaven per sota. Un moment, semblà com si l’home assaltant estigués decidit a engegar-li el tret, però Carrel aconseguí de fer-li saltar el revòlver lluny. Finalment, va poder do¬nar-li una bona empenta que va fer-lo tentinejar fins a la caixa de cabals, on topà de cap.

El tren xiulava a les envistes de Cowley. Pel costat esquerre del tren s’acostaven dos genets galopant a tota velocitat. Devien ésser els còmplices, que venien a recollir els saquets. Carrel, els veié apropar-se al tren, cares ferrenyes, cavalls suorosos. Li feien senyal, prenent-lo per l’assaltant.

Carrel va saludar-los amb la mà. Després, girant-se un moment, recollí el cap del bisó i els el llançà fora del tren.

—No portàveu un bisó? —preguntà el cap d’estació—. M’ho han dit de Santa Anna estant.

—Aquí el teniu —respongué Carrel assenyalant l’home, encara estirat a terra. A propòsit: voldria telegrafiar a Santa Anna. Guar¬deu-me un moment la caixa forta, voleu?