Un home de combat (Mossèn Alcover)

«Entrevista amb en Cambó»

En el capítol anterior he contat la feliç reconciliació de Mn. Alcover amb En Pompeu Fabra. Era una bona passa cap al restabliment de les relacions normals amb Catalunya. Aquells dos adversaris dins el camp intel•lectual s’havien sabut entendre i perdonar. ¿Podria aconseguir-se una reconciliació semblant en el camp polític?

Cap al 1928 començà a veure’s la possibilitat d’aquesta represa d’amistat amb En Francesc Cambó. La persona que s’hi interessava més era el P. Vicenç Queralt, C. M., qui en diverses ocasions va dir a Mn. Alcover que En Cambó parlava d’ell amb respecte, i es va proposar facilitar la reconciliació. Parlà amb En Cambó de les dificultats econòmiques de l’obra del Diccionari, li féu notar l’estat precari de salut de Mn. Alcover, que era un vençut físicament i socialment, que s’havia arruïnat per una obra tan catalana, que no havia deixat mai de mirar amb respecte la figura d’En Cambó… De les respostes d’aquest, el P. Queralt deduí que estava ben disposat envers de Mn. Alcover, i indicà a aquest la conveniència de demanar-li una entrevista. Així ho féu el canonge, escrivint-li en el juny de 1929 una carta, a la qual rebé resposta favorable en què li assenyalava per a tenir l’entrevista la tornada que estava a punt de fer a Amèrica. Li tornà escriure Mn. Alcover dient-li que seria a Barcelona la tercera setmana d’octubre, i Cambó li contestà que li faria saber quan podrien veure’s.

El P. Queralt digué a Mn. Alcover que En Cambó el rebria el dia 29 d’octubre. Si presentaren, els rebé correctament, els féu seure, i Mn. Alcover li exposà l’objecte de l’entrevista, que no era altre que refermar l’amistat i tractar de la possible cooperació del senyor Cambó a l’obra del Diccionari que estava entrebancada per la crisi econòmica.

Quan Mn. Alcover acabà de parlar, el senyor Cambó, somrient malignament, li digué amb lentitud, com assaborint la dolçor de les paraules:

—Mossèn Alcover, a vostè li ha succeït el que succeeix a tots els traïdors…

El canonge no el deixà continuar. S’alçà, i amb un sec «Bon dia tenga, senyor Cambó», sortí de l’habitació i de la casa, seguit del Pare Queralt, que s’havia tornat de tots els colors i que estava com un beneit de veure aquella feta. El seu optimisme no li havia deixat veure la segona intenció amb què el magnat català acceptava l’entrevista: volia prendre el gust de venjar-se, de donar a Mossèn Alcover la galtada que compensàs les paraules poc respectuoses que el canonge mallorquí s’havia permès dedicar-li en el tercer manifest […].

El bon Pare Queralt, animat pel precedent feliç d’En Fabra, havia cregut que també obtindria bon resultat amb En Cambó. Oblidava que aquest no era un intel•lectual, sinó un polític de temperament i de professió. I la política no té entranyes.

Per altra banda, cal declarar que el nom de traïdor aplicat a Mn. Alcover era d’una total injustícia. Per a merèixer aquest terrible nom, cal haver mancat a la fidelitat deguda. Ara bé, Mn. Alcover no havia promès fidelitat ni al senyor Cambó, ni a la Lliga Regionalista que aquell representava, ni a la Mancomunitat, ni a cap altre partit o institució. Havia promès fidelitat a la llengua catalana i a l’obra del Diccionari d’aquesta mateixa llengua. Dins l’ordre purament humà, a part dels vots sacerdotals, a res més no havia promès fidelitat. I aquesta fidelitat, ben prou que l’havia mantinguda, i ben car que li costava de mantenir-la.