Un milicià

Encara et veig, amb el fum d’un havà
coronant-te, i el whiskey molt lent de mitja tarda,
a la teva butaca, vell, ric i solitari,
segur de no tenir ni déu ni amo.
Em deies que, després d’una batalla,
hi havia més menjar, perquè éreu pocs.
I tanta por, la gana, la metralla,
la ràbia dels morts sota la lluna,
s’esborraven, vençudes per un record més teu:
la venjança de no voler matar,
de no creure en l’infern de les idees.
No hauria salvat res la teva tomba
en un turó del sud. Tu ja sabies
abans de fer els vint anys.
Una vida més tard,
t’has mort sense obeir, en una casa plena
dels luxes que volies: llibres, música
i el temps que necessiten els vins nobles.
Has tornat a guanyar la guerra que vas perdre.