Un poll ressuscitat

PEPET: Rosa, ves a ca don Piu,
sastre de su maquestat;
digue-li que porti prompte
tota la roba que ell sap,
que no em puc esperar més;
porta també un plec de guants
de ca la senyora Mónica…
Que no ho sents?…Alça’t! Què [fas?
ROSA: Me donen tots tants recados,
que no em recordo de cap;
per un costat la mestressa,
i vós per l’altre costar…
PEPET: Vós, Vós! La mestressa! —Escolta:
mira, d’avui endavant
la mestressa és la senyora,
jo el senyor, i ens tractaràs
de vostè, que això de Vós
sembla que fa massa baix,
que és cosa així… de gitanos,
i no d’una gent com cal;
i sempre que ens anomenis,
no te’n desoblidis mai,
dius don Josep, donya Tecla,
donya Mercè.
ROSA: Molt bé està.
PEPET (arrancant-la del sofà):
Ni estiguis mai asentada
havent-hi els senyors davant!
Que això és tenir molt pocs modos
i molt poca urbinitat.
ROSA: Ai, ai! Qué us penseu… que es pensa
que no sóc d’ossos i carn,
per estrènyer-me ab tal fúria
com si tos de ferro el braç?
PEPET: Que t’he fet mal?
ROSA: Ca! Una mica!
Com vostè està acostumat
a agafar rastrells i aixades,
a manejar la destral,
a portar feixos de llenya,
a abeurar i fermar el bestiam…
PEPET: Calla, respostejadora!
ROSA: Doncs, vol que li parli ciar?
No vull ser un burro de feina,
ni ab vint vegades més guany;
don Josep, busqueu’s minyona,
que me n’anire demà.
TECLA: Bo! Doncs no vull que te’n vagis
si sols pel que dius ho fas,
perquè ara tindrem cambrera,
oi, Pepet?

PEPET(entonant-se): I jo un criat.
ROSA: Ah! Sent així m’hi conformo,
que ab la ruïna massa n’hi ha.
TECLA: No vas a portar els recado?
ROSA: Sí, senyora.
PEPET: Com un llamp!
(Rosa se’n va i Mercè vol fer lo mateix.)
Mercè!… (Cridant-la.)
MERCÈ: Luego torno, pare…
PEPET: Pare!…—Tens de dir papà.
MERCÈ: Buenu, papà, luego tomo;
corro a pelar un parell d’alls.

TECLA: Don Josep i donya Tecla!
Tu papà i jo la mamà!
Què vols que et digui, Pepet?
No m’agrada… Què diran?
Ahir mateix érem pagesos
de mala mort, uns pelats,
i si prens aquestes ínsulas
tot lo món marmulará.
PEPET: Que murmuli tant com vulga,
per ell sol serà el treball.
TECLA: Jo que venia gallines,
pollastres i ous al mercat,
jo donya Tecla! Jesús!
I com nos craticaran!
No, no! Pepet, ja et pots treure
aquestes mànias del cap.
PEPET: Mànias dius? No siguis bleda
i desprècia el què diran.
Per ser cavaller avui dia,
noble, savi i respectat,
basta tenir bona bossa
i un caràcter rigular,
menjar un tros de be per Pasqua
i un Rail dindi per Nadal.
TECLA: Tenir bossa no és llinatge.
PEPET: Tenir bossa!… Tu no saps,
Tecla, el que això significa;
al món no hi ha res més gran;
qui té diners ho té tot,
un bàlsam universal!
Si ahir érem uns pagesos,
avui som senyors, i en paus;
n’hi ha que eren escombrariaires
i al present son diputats,
i alguns que han sigut ranxeros
són capitans generals. […]

[Manel s’haurà d’acarar amb Pepet i amb el Baró]

PEPET: (ab orgull soberà),
Tu no ets digne de nosaltres.
MANEL: I qui sou, vós? Estirat!
Sou… un poll ressuscitat
que piquen molt més que els altres.
Un miserable pagès
que sembra naps i or recull,
i que s’infla tat d’orgull
que sembla un gall vell anglès!
Sou ‘ase aquell de la faula,
carregat d’or, polit, bell,
plena de nafres la pell
i ab brams per tota paraula!
PEPET: Calla, llengua de verí!
MANEL Ja us cou? Oh! Qui menja fel
com voleu que escupi mel!
PEPET: Insolent, fora d’aquí!
MNEL: Me’n vaig, però dic ben alt
que en aquesta gran partida
Hi haurà de perdre la vida
en Manel o el seu rival.
BARÓ (ab to de mofa):
De bo de bo?
MANEL: Com cent sants.
BARÓ: I això quan?
MANEL: Ara, al sortir!
BARÓ: Deixi’m riure.
MANEL: Vingui amb mi.
BARÓ (ab despreci):
Jo no me’embruto les mans.