Un voltor engabiat a Miramar

Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena,
sospira perl ‘altura sens terme ni aturai:
d’immensos panorames sa vista encara és plena.
ses plomes són humides de l’èter de l’espai.

Al cèrcol dels qui es befen altiu gira l’esquena:
no mirarà l’oruga qui el sol beu amb esglai;
emperador dels aires caigut a santa Elena,
dins llot mulla ses ales, que no es reteren mai.

Així també l’ingeni, voltat de gents mesquines.
com una afronta amaga les ales gegantines
idiferent, sens llàgrimes, sense ira ni gemec.

La tonteria humana convoca sos acòlits;
i, quan no pot ferir-los, fa riure a n’els estòlids
l’escata de ses ungles, la corba de son bec.