Una casa amb vistes

ara que recordo que les presons són plenes,
m’adono que les illes vessen construccions inimaginables,
que els meus minuts tenen el preu fixat per gram
i que el sexe es paga i hi ha cua.

però les presons són plenes:
un banc,
un llapis,
un plat petit d’arròs,
un colom que vagareja a prop,
converses, jo.

l’aire és curull d’avions
i tot són garlandes:
l’església i les oracions,
els somnis de l’home i les ales,
les estretors i les misèries en dvd
i la ignorància i els tedis més profunds.

i una música de martell
que no hi ha qui dormi.
i una música de martell
que no hi ha qui dormi.

no hi ha cap illa sola
i els pares són màquines de matar fills:
és un tot de nius i construccions que s’alcen
i nius de formigó i cels embotonats
i nínxols de baix preu.

a la presó només deixen portar-t’hi
quatre objectes i tu mateix.
mentrestant, el món es pot anar congelant.

mmiii-mmv